MEMÒRIA

Si d’alguna cosa n’estic content és d’haver estudiat la carrera de Geografia i Història - Secció Història - Especialitat Història Contemporània (1974-1979) i fer de professor de secundària ininterrompudament des del setembre d’aquell any fins que em vaig jubilar amb més me 66 anys a la funció pública. Tinc memòria doncs i recordo amb afecte la majoria dels instituts majoritàriament públics així com les escoles d’adults també públiques, on he tingut un magnífic alumnat.

A la Facultat en el temps de les llicenciatures del Pla Suárez quan Filosofia i Lletres es va dividir en Filologia, Geografia i Història i Pedagogia i Psicologia; la meva carrera va adquirir un caire molt més científic, segurament per influència de l’escola de Pierre Vilar, els Annals, i Pierre Vilar, una mescla fructífera entre la geografia i la història. En aquells moments, Vicens Vives va morir el 1960, els seus deixebles ocupaven poc a poc les càtedres i seguien els seus ensenyaments. Vicens Vives que no va marxar a l’exili després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), desposseït com molts de les seves funcions per simples sospites de catalanistes, es va plegar fins a cert punts a les exigències del feixisme, establint una mena de teoria sobre el que avui torna a estar de moda: la geopolítica. Ja en aquells moments i ha quinze anys vista de la seva mort, la tradició marxista s’horroritzava, en plena crítica del neocolonialisme (l’any 1960 va ser precisament el l'eclosió de les independències africanes i bona part del sud-est asiàtic), i la decadència dels clàssics imperis colonials: el Regne Unit i França, però també Bèlgica, Holanda, fins a mitjans dels 1970, Portugal i Espanya. Tot conseqüència de la Guerra Civil Europea (1914-1945) i l’hegemonia dels Estats Units d’Amèrica del Nord / OTAN / Pati del darrera Llatinoamèrica o Capitalisme Monopolista contra l’URSS i efímerament la R.P. de la Xina, Capitalisme Planificat amb aspiracions socialistes o comunistes i amb confirmació històrica, segons la projecció de Marx, respecte al Mode de Producció Asiàtic.

El liberalisme és una forma de capitalisme ja que reconeix l’economia de mercat, tot i que té dues vessant, la conservadora o doctrinària, determinista, molt influïda per la religió i la visió pessimista de la història d’arrel neoplatònica encapçalada per Hegel (la Història és la lluita entre els Estats, les religions, les races, els sexes, les banderes, tot i que formalment reconeixen una certa igualtat, en el fons són xenòfobs, nacionalistes, ètnics, masclistes, patriarcals, etc.). L’altra liberalisme és el democràtic, és molt més escrupolós amb la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) i evidentment no dona cap poder ni a l’exèrcit ni a la policia, per extensió a cap funcionari de l’Estat més enllà de cap altre ciutadà. Funciona millor en democràcies liberals on l’ús de les armes està totalment prohibit a particulars llevat naturalment de casos cinegètics o de seguretat (Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, països europeus i del primer món asiàtic: Taiwan, Singapur, Japó…

El Capitalisme d’Estat o/i mode de producció asiàtic possiblement, puix el socialisme real i menys el comunisme (desaparició del Estat) no ha estat viable des que amb la mort de Lenin el 1924, els seus successors es comportaren més com a nacionalistes que com a aspirants a una societat internacional sense classes i oblidaren la condició que els bolxevics redactaren per transformar la Rússia dels tsars en la Unió dels Soviets (Assemblees), sense passar per la revolució burgesa: la revolució soviètica . Per descomptat, els bolxevics eren els veritables marxistes, ni tan sols seguien al gran amic de K. Marx, F. Engels, pare de la socialdemocràcia (que es va escriure amb el fundador del PSOE espanyol P. Iglesias). Els bolxevics eren els qui controlaven els soviets de soldats, diputats, obrers i camperols (de la primera part de la Guerra Civil Europea (1914-1918). Anem a pams:

a)     Soldats, controlats pels bolxevics (no per les forces reaccionàries: menxevics, tsaristes, anarquistes, socialistes revolucionaris, aristòcrates, etc.) calia que desertessin, i eliminessin llurs comandaments, cosa que efectivament van fer;

b)     Diputats, de la Duma, la Duma era el parlament constituït a contracor pel darrer tsar Nicolau II Romanov deposat i assassinat pels bolxevics durant  la revolució, però abans el 1905 va fer entrar Rússia en guerra contra el Japó i va perdre, indirectament li va causar la seva destitució el febrer de 1914 (altra data en calendari ortodox), s’encetà una breu revolució burgesa sense burgesos que va durar fins el primer d’octubre del mateix any. Sense burgesos perquè l’imperi tsarista tot i l’emancipació dels serfs estava endarrerit i només tenia a la pràctica dos centres industrials, un al voltant de Petrograd (la capital) i l’altra a Moscou. Aquests diputats eren bolxevics i van acabar acceptant el joc de les urnes tot i que van perdre les eleccions no van respectar la decisió del poble en virtut de la teoria de la dictadura del proletariat. Per la qual, només el proletariat amb consciència de classe té dret a la democràcia participativa, en lloc dirà mai que en règim de partit únic, tot i que en la pràctica: el Partit Comunista dicta qui té o no consciència de classe. *

c)   Obrers, són la nineta dels ulls de Vladimir Ulianov Lenin i del seu soci i desitjable successor  Lev Davidovich Bronstein Trostky (assassinat pel Partit Obrer d’Unificació Socialista de Catalunya a Mèxic) després de perdre la batalla pe la successió a la mort de Lenin (1929) front a J.V. Stalin, comissari de les nacionalitats de la Unió Soviètica i primer secretari del PCUS fins a la seva mort el 1953 (sis secretaris generals a la pràctica caps d’Estat el succeiran) La revolució permanent un eufemisme que va fer servir el trotsquisme referint-se a la il·lusió que cal mantenir per arribar als objectius marxistes de desaparició de les classes socials fosses en una de sola o que és el mateix en cap; on el principi quasi metafísic, agermanaria anarquistes i comunistes en necessitats obviant les capacitats, fent d’aquelles el motor de la llibertat. Això, mentre existís la propietat privada dels mitjans de producció, d’ús, de canvi, i sobretot d’acumulació i plus vàlua o treball no pagat, o en el millor del casos, estrictament voluntari: on el negoci esdevé oci, i l’avenç purament mecanicista esdevé científic, dialèctic, creador en esperança de vida, seguretat, aliment, riquesa per a tothom no com a dret sinó per obligació; car l’alienació cultural producte de la religió, la filosofia i la intel·lectualitat, àdhuc les humanitats, sempre justifica el poder que és el que li dona de menjar.

Els obrers seran una classe sempre i quan tinguin consciència de classe, quasi mística de classe, orgull excloent de classe, quan en tot moment recordin que l’únic que poden perdre són les seves cadenes.

d)                Camperols, era el grup més nombrós de la població de l’imperi tsarista, una massa paupèrrima de mújics o pagesos pobres i kulaks pagesos rics, a banda de terratinents amb terres amb pocs rendiments però suficients per donar-lis una vida regalada. Per tant, no eren una classe social els camperols. Eren allò que un tant despectivament havia escrit Marx del pagesos francesos: un sac de patates al costat d’un sac de patates, avui es diria, autistes totals. Una massa es va incorporar en massa entusiasmada a la revolució quan els bolxevics els hi van prometre terres per treballar però no petites propietats, sinó treball col·lectiu com el de les fàbriques, com que havia fet rutllar el món des que el 1760 esclatà la Iª Revolució Industrial a Anglaterra amb la màquina de vapor; i a finals del segle XIX la IIª amb el motor d’explosió fent d’Anglaterra la primera potencia naval del món, els EUA el més ric i l’acabada de reunificar Alemanya (1871) la primera potència industrial. La pagesia ja estava morta com a element revolucionari però no ho sabia. Mao Ze Dong anys a venir després de la IIª Guerra Mundial i amb la Revolució que el duria al poder al front de la República Popular de la Xina, no ignorava que la pagesia era conservadora, però la manipulà, fins ara possiblement, els petis estels de la bandera xinesa que miren el gran signifiquen: la classe obrera, la pagesia, la petita burgesia i la burgesia nacional, en una clara transacció inicial que duria el pragmatisme xinès a demanar la seva participació anys a venir a l’OCDE: capitalisme d’Estat, mode de producció asiàtic?

*Un incís, el Capitalisme monopolista també ho fa d’una forma més sibil·lina a partir de  criteris com l’herència de grans propietats, capitals, títols aristocràtics, universitaris, diferències de renda (PIB, Renda Per Càpita, PPA Paritat Poder Adquisitiu, IDH (Índex de Desenvolupament Humà)