LA FAMÍLIA

És la base de la societat car aplega des d'un sol individu fins a una col·lectivitat reduïda identificada per un idioma, un lloc, uns estudis, una  geografia, però sobretot per una classe social fàcilment identificable, del contrari apareix l'alienació. Qui obvii el poder de la família és que està equivocat. Ara bé, la tradició marxista diu que es el nivell de renda el que determina l'estabilitat o esperança de vida de la família. Avui hi ha unes sigles que ho defineixen clarament, afegeixo la H d'heterosexual. La resta és LGTBI+. L'acceptació de tot aquest col·lectiu  si és família, és progrés. Per tant és una visió d'esquerres. Perquè tota aquesta gent és la majoria absoluta. Tota llei que ignori aquesta diversitat és injusta. Amb independència de raça, ètnica, nació, estudis, i qualque circumstància que hi vulgueu afegir.  Ja és una categoria científica, per tant històrica; només una tecnologia (inferior) a la ciència ho pot qüestionar. Com acostuma a passar el debat ètic i moral esdevé una forma de bizantinisme amb iconoclàstia i el seu contrari admesos.

Aquestes afirmacions tampoc tenen a veure amb la intel·lectualitat, ja que la seva força en estat pur (escoles i universitats), poques vegades són acceptades. El món té tendència a l'hegemonia del major nombre, i així hores d'ara una onada de reaccionarisme davant les revolucions, mena a l'autoritarisme doctrinal, que no és ben bé feixisme. Aquest adjectiu és romàntic, té una categoria històrica determinada, i avui hi ha frases com "l'haurien de penjar del sostres d'una benzinera" com es va fer amb Mussolini ja mort i la seva amant Clara Pettacci demagògia d'extrema dreta amb ignorància del passat. O "una fantasma recorre Europa" que forma part del Manifest Comunista de 1848. I si cal ser una mica més sofisticat, la literatura del vell talp que es menga els ciments del capitalisme.

El que si és cert és que el capitalisme és un leviatan que va canviant constantment tot i que sempre deixa veure, la seva cara més fosca: la desigualtat. Una vegada més és parla dels mitjans de comunicació, la majoria sí que són l'opi del poble. No els llibres, sinó les xarxes. Bones si s'estabilitzen en el  temps, però que com que van canviant el la persona és un animal xerrador: només en solitud pot treure algun profit del seu pensament, paraula i obra: metàfora jueva cristiana que amb encert crea un paradigma, un cànon vàlid. Fa anys a la Selectivitat van eliminar el marxisme del temari de filosofia, això fou criminal; no es volien acceptar la ideologia (tot i que Marx es va anunciar com l'últim ideòleg) que dominà el planeta Terra progressivament de 1924 (mort de Lenin) fins 1991 ensulsiada de la Unió Soviètica, definida pel neo estalinista Putin com el pitjor desastre del segle XX. Cosa que comparteixo, mentre abomino de la seva actitud mafiosa. Putin juntament amb altres dictadors se situa històricament el 1914, a les vesprades de la Iª Guerra Mundial. Conflagració que enfrontà nacions, cosa sempre difícil d'entendre; sobretot tenint en compte que la IIª Guerra Mundial fou un conflicte entre partits política, que juntament amb els sindicats; és l'única a tenir en compte avui. 

Per tant, la família, no és una categoria històrica tant vàlida com la classe social. Parlar més de classe que de família. Del contrari, ens perdem. Tot fa si no fa està inventat, per això, el pare de la socialdemocràcia, Friedrich Engels, potser es va equivocar quan convidà a la classe obrera a participar en política. Lluny queden els altars comunistes on Lenin, Stalin i Mao organitzaven les masses. És absurd parlar dels errors del passat: va guanyar el capitalisme salvatge amb la complicitat de tots. 

I si hi ha algun responsable és l'anarcosindicalisme, què segurament és la màxima expressió de l'ordre.  Aquesta setmana es va anunciar la mort de Noam Chomsky i jo mateix vaig fer una piulada lamentant el decés. Segurament estaré entre els ingenus, però hi ha morts com la de Paul Auster, que fan patir. Hi ha algú que intoxica conscientment o idiota. Però això arriba a fer gràcia. La persona és un  animal que riu cada vegada més com les hienes, d'una forma automàtica, "Riu, riu i res no diu" és una frase d'una cançó de Lluís Llach. Això és aplicable a la superficialitat en què els rics tracten els pobres. I el pitjor és que els pobres es pensen que són rics, i que aquests són una mena d'alienígenes que amb sort els hi proporcionaran un fruir essencial. 

La resolució està com sempre en el Sindicat. Abans d'anar a votar mira si ets d'algun sindicat i si aquest fa coses justes. Pensa no obstant que hi ha sindicats de la patronal i sindicats de classe obrera. Fa anys vaig preguntar a un candidat polític d'esquerres a quin sindicat pertanyia, i amb va sortir amb una organització inexistent. El capitalista és com el gos, el millor amic de la persona, fins que aquesta se'n dona compte que viu menys que ella i que a més és una mascota; només té valor de diversió. Un home H, LGTBI+ que triï un sistema familiar com és el capitalisme, directament l'espifia. La família, doncs serà d'esquerres o no serà, amb permís del lumpen. Compreu als sindicats i les cooperatives; la resta es resolen en especulació, lucre, mentida. El capitalisme és ludòpata, i cap institució el controla, està al marge de l'Estat perquè el conforma segons la seva veritat instantània. És un oxímoron com això de la intel·ligència artificial que és una mena d'allò que funcionava fa anys "el racó del gandul".

Aquesta reflexió va dedicada a un meu proper net que naixerà el setembre, es dirà Nico. 

Feia temps que oblidava que tinc un web per deixar anar el pessimisme existència de la meva generació (nascut el 1954), que encara tenen la barra de dir que era privilegiada, quan de l'únic que es parlava de debò era del perill atòmic, com ara, vaja.