LA VELLÚRIA

Per vellúria s'entén la cosa decrèpita, l'ahir encara que sia efímer en el temps és quelcom rebutjable, i font de desgràcia si no hi ha temps per a trobar feliç, algun moment de la teva vida. El passat només es pot pair si es reinventa per mitjà de la fantasia, i llavors esdevé ucronia. Ser massa ucrònic és un defecte car la metafísica no existeix, com la mateixa idea d'ètica o moral derivada d'alguna cosa que no sigui totalment infantil o senil. Em refereixo a les coses simples que genera la incomoditat de la dependència. Un jove fins als setze anys en que ja pot treballar guanyant diners, és un pensionista. No depèn exclusivament  d'ell mateix; exactament de la mateixa manera que una persona quan arriba a la jubilació als seixanta cinc anys d'edat, se sent i es normal, afligit. No tot es resol en diners, sinó que ja la indolència existencial, l'avorriment de la vida contemporania. Aquesta cosa no té tractament, és l'expressió del pànic. L'avantatge d'un vell és que es posa a restar ràpidament, la seva llibertat consisteix en el pensament de quan morirà d'amor.  En primer lloc, d'amor a si mateix, el pitjor que pot passar no és la mort, és la tortura. I la tortura ens la fabriquem cadascú, prescindint de l'altra. Com que la vellúria és una malaltia global manta de vegades agrada compartir-la. Sí és cert que l'ancià s'alimenta més de medicines insípides i degradants que no pas de bons aliments, un dormir gratificant i un estatge amb amistats que creguin en un mateix. Qualsevulla edat és bona per avorrir-se; és més, és inevitable el malestar de la cultura. I si bé, per principi la cultura d'esquerres és de més qualitat. Per experiència hi ha obres d'art, hi ha talent sense paranoia a totes les edats. Si la mida canònica és l'escriptor, el seu contrari esdevé el seu client. És inevitable categoritzar com la lectura i l'escriptura de tota mena de textos  (científics, històrics i literaris) com l'activitat més noble de la persona.

Hem de reconèixer que el gust pel detall i la neteja mental és més pròpia de les dones que dels homes. Per tant, en una sana competició, elles poden escriure millor que nosaltres els homes.  La dona té la qualitat de la bellesa i això és inestimable per a un igual. Estic convençut que la dona, l'infant i la gent gran, tenen un valor afegit en el temps lliure que posseeixen. No obstant, demogràficament la dona viu més anys en la contingència normal. Per habitud, un home sensat ha d'estar d'acord amb aquesta realitat biològica. La dona domina l'humor , la ironia i el sarcasme perquè és duplica al tenir fills o amb la senzilla raó de que si no en pot, els adopta.  No hi ha sentit de la paternitat, és antinatural. L'home treballa la natura i la dona la gaudeix. La violència contra les dones és un abús delictiu, però a més, entre els anomenats masclistes, és una covardia. De fet, tot enfrontament genera violència, problemes que cal resoldre amb el temps, i que només el temps hi marca una platina de veritat. En tota obra hi ha un munt de detalls que resten inacabats i són millorables, si es torna una i una altra vegada sobre aquests esdevé perfeccionisme. Cadascú que triï l'isme que vulgui, però la vellúria no té isme possible, i això indica indefugiblement la proximitat de la mort. Hi ha molts icons sobre el tema, un dels més representatius és El crit d'Edward Munch. Mirar per mirar prefereixo la Venus del mirall de Velázquez. L'ideal renaixentista no existeix, no és clàssic. A 2024 tot està inventat i la persona juga a ser un robot de si mateixa com de fet sempre ha passat. La religió per essència indemostrable atrau milions de persones, no necessàriament doctrinàries. El mateix bitllet de dòlar apel·la a déu com una icona i et convida a resar més enllà dels temples. No existeix la figura del ateu ni del creient, la resolució està en el dubte. Tanmateix com si diuen que l'idioma d'Europa és la traducció, el dubte és la medul·la de l'esdevenir.

La repetició constant dels hàbits més ben organitzats dona sentit a l'existència. Per això és bona la rutina i el seu contrari, l'assassinat del calendari, el desballestament de les agendes mena vers el caos. La vellúria no té un Lfix, i això és el paradigma de la llibertat: no saber que passarà demà. Per descomptat, surt a compte ser alegre, desvetllat i feliç, ans el contrari, no és ben vist socialment i pots acabar sent esmentat com brut, esquerpa i mala persona. No hi ha res més inquietant i paorós que la persona sola, que el romàntic desimbolt des de qualsevol ofici. Per això, els retrats individuals són infinitivament més reflexius que els de parella o grup. La història del cinema l'omplen individualitats, i la mirada atenta de l'espectador ha de dominar el relat a partir d'allò que és maniqueu. La moral  és distingir entre el bé i el mal, la moralitat accepta tots dos així com la idea de salut és l'absència de malaltia. Els tons intermedis i són sempre que hi hagi  transició. Primo Levi i no precisament a Això és un home, sinó en una obra posterior parla dels homes grisos de l'holocaust; aquells que atacaren amb ràbia als jueus de l'Holocaust dins dels camps d'extermini. El  problema no són el botxins sinó la guerra civil: jueus contra jueus. Si vas pel món parlant de consumerisme segur que pots demostrar que tot es crea, es consumeix i es llença, àdhuc les idees quan no estan de moda. Avui és ridícul parlar de democràcia, és el joc de la marmota: no hi ha racó en el món on no es pacti per aconseguir una vida més llarga.  La natura tota en el seu aiguabarreig no ensenya res, només és. La solució serà doncs la no acció del no-res. Cal pensar-s'ho millor, però en la vellúria em penso que ningú no fa cas dels vuit modes de producció; car tothom s'ha establert  en el capitalisme salvatge anterior fins i tot a l'onada civilitzadora que fou la revolució industrial el 1760 del nostre moment. Si el segle XVIII era el del rococó; tornem a l'època dels puritans de Cromwell, figura que representa el contrari de l'hedonisme, tot i que es fa sentir.  El domini dels pobles del nord: britànics sobretot segueix, mitjançant l'idioma anglès i la seva deliciosa història. La cultura llatina troba dirigents com la senyora Meloni a Itàlia indestriable del concepte de família catòlic: un atemptat contra la raó, i no precisament eliminant per la corrupció (pederàstia). Si els eslaus han abandonat el comunisme. L'única esperança evidentment és la República Popular de la Xina. El Partit Comunista, no la població, és un immens xaman, pou de saviesa que determina a vegades  d'una forma críptica, el camí a seguir. Els comunistes xinesos no tenen déu tenen a Confuci, si més no fou una persona, i la seva moral deriva del treball. Causen enveja, ara bé, la pregunta que no puc respondre encara és si són un mode de producció asiàtic antic, calcat amb la ciència moderna; o veritablement són el futur. Apostar genera ludopatia, però davant de l'escamot d'afusellament em quedo amb la vellúria del comunisme xinès. L'aproximació dels russos és maquiavèl·lica, mafiosa, Rússia ha tornat a l'època dels tsars; i sinó, que fa tanta guerra contra els mateixos eslaus. El primer món no va gaire millor, i més val que perdi Trump les  eleccions, ara bé allò és un mosaic de despropòsits amb dos partits dominants, que com va afirmar Chomsky, a nivell de resultats mantenen poques diferències: el veritable partit estatunidenc és l'abstenció. A Catalunya la política fa mal i segurament això no és del tot dolent, perquè així manen a l'ombra els alts funcionaris. Crec que hi ha un bon funcionariat a Catalunya, a la resta de l'estat espanyol hi ha el vici de la societat de serveis en exclusiva. És bo que només hagi indústria, una paraula que dona sentir al treball. Walter Benjamin llegit directament o per interpretacions va fulminar el capitalisme en obres que llegides atentament, mantenen llur vigència. Com en el cas de Salvador Allende, un metge per salvar Xile  el 1974. Només ens salvarà el socialisme científic. Parlar de la dreta a Catalunya és formar un grup de constitucionalistes. Els anticonstiitucionalistes, és dir,  els independentistes, si no tenen tota la raó: la monopolitzen, són els únics que tenen clar que les espanyes no són reformables. Les castelles que es dotin de república, mentretant que segueixin vers l'avim. Són vellúria com jo, però encara conservo la memòria de les meves frustracions; més val no conservar-la dels meus èxits perquè mai no van existir. L'única manera d'existir és renunciar a la pedanteria del relativisme, o el relativisme de la pedanteria: humilitat, harmonia i  memòria, en el meu cas com a recurs de supervivència als meus 70 anys i també com a antic professor d'Història.