L'ESGLÉSIA I EL PRESIDENT ILLA

El títol no té res de desacomplexat, primer l'Església Catòlica Apostòlica i Romana i després un pobre socialista despistat, que entre Tarradellas ("no volem titelles fora Tarradellas"), l'esperit d'un periodista manipulador (Carles Sentís la merdeta del país), i per sobre de tot la muntanya de Montserrat on es coven els miracles. Durant el segle XIX, no queda tant lluny, és van covar dues desamortitzacions: tornar al poble el que és del poble. La primera durant el Trienni Liberal amb dues constitucions aprovades, la de Napoleó i la de Càdis. En qualsevol cas eren vigorosament burgeses amdues, el que no era burgès evidentment era el país. Ancorat en el més pur reaccionarisme romàntic es va rebre al malparit Ferran VII amb el crit de "visquen les cadenes". Ell no obstant fou obligat a rectificar i va dir allò de "anem tots pel camí constitucional" que va durar tres anys: 1820-1823. Es varen redactar lleis força progressistes en la línia francesa de la seva revolució burgesa (1789-1799), es pretenia subordinar a l'Església al poder civil. La divisió de poders entre executiu, parlamentari i judicial ve de lluny i no es discuteix des de Montesquieu. Un incís, mai no podrà existir un quart poder, qui mana mana, i és la democràcia que fragmenta l'estat, font de tots els mals com a poder, a fi de que no faci tant de mal als ciutadans. Dit això es va estendre un seguit d'instruccion per retornar les propietats d'un estat estranger a ca nostre (El Vaticà, per tant un infiltrat) a partir d'unes propietats en mobles i immobles, físiques i jurídiques, que havien anat a parar a l'Església, que tenia vot de pobresa, no treballava, per tant rebia riqueses com a custòdia per la fal·lera de la gent de guanyar-se el cel. A més els exèrcits liberals necessitaven doblers per combatre els absolutistes. Això es va acabar amb l'entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís del Tractat de Viena (1814-1815) que pretenia esborrar la primera o segona revolució burgesa de la història. La primera es remunta al segle XVII i té un protagonista, Cromwell i els puritans. A Catalunya ens revoltàvem contra Felip IV i a Portugal recuperaven la independència dels espanyols  (quina sort i enveja!). L'Espanya radial somniada per Felip II a partir suposo del model de Leonardo da Vinci, restava escapçada, i ha Lisboa per anar caldria passar una frontera. 

La Primera desamortització fracassa i l'Església com una formigueta, beneint els sàtrapes va recuperant el seu poder terrenal, el celestial, espiritual i anímic ja li regalo. L'important però és que hi ha un precedent i un gegant en aquesta història: Mendizábal. Caldrà esperar al bienni progressista (1854-1856) perquè Madoz no en tingui prou amb guanyar diners per als espanyols amb les propietats gandules de l'Església sinó que hi afegirà la dels municipis indolents, és dir aquells sotmesos a la pressió de cacics, capellans, apotecaris, pocs o cap mestre i sobretot la guàrdia civil (a l'estiu de llana i a l'hivern de fil, o era a l'inrevés? ) Per mantenir l'ordre i el desordre dels nòmades: gitanos, republicans, demòcrates, protestants cristians... Aquesta desamortització també fracassa. I aquí estem fins al genial president:

Salvador Illa

Després de a baixa laboral en el caos s'ha desfermat perquè a Madrid i a Barcelona mana el mateix partit, cosa bastant negligent. I degut que el dret a l'habitatge és la primera preocupació de la gent, cosa que és mentida: la gent vol treballar i guanyar un sou que com a topall de l'abim, no representi més del 30% de la unitat familiar: sia persona, animal o cosa. Llavors, el geni de la llàntia, parla amb la capellania i els hi lloga -no els expropia-, uns habitatges que deuen estar fets caldo, els rehabilitarà en un període imprecís (com les cartes que reps de l'Estat que mai no porten data) i els hi tornarà nous i amb llogaters. Fixeu-vos que Tarradellas va deixar el seu arxiu als monjos de Poblet, que Dalí, va fer depositari l'Estat Espanyol del seu patrimoni; com la Lola Anglada. Jordi Pujol, l'únic polític amb cara i ulls que ha tingut el país es declarava catòlic, però d'això mai en va fer cap mèrit. Sí que va haver de dur a les espatlles com una llosa a l'assassí de l'únic partit veritablement democratacristià  que hem tingut a Catalunya, amb president  màrtir i tot Manuel Carrasco i Formiguera: Duran i Lleida i el seu soci l'Espadaler, que apareix com a conseller de justícia on són els assumptes religiosos, sempre al costat. Ja tenim el déu pare: Illa, el déu fill: l'Espadaler i l'esperit sant que en forma de papa de Roma, primer a Madrid, ço sí i després a la Sagrada Família, potser abans passant per Les Canàries a recollir immigrants ofegats pel: CAPITALISME.

Sant Jeroni de la Murtra, un monestir de la Badalona del pp  és d'un particular i es fan visites guiades per particular que el primer que diuen, després de dir-te el bonica que és la fulla de la murtra, és que els pitjors temps del monestir, no ho foren quan el van visitar els RRCC Isabel i Ferran de Trastàmara amb Colom o sense durant el Renaixement: se'n van sortir. Els pitjor foren els exercits liberals del segle XIX. Amb la Iª República i dos presidents catalans Figueras i Pi i Margall es volia arribar al federalisme i es va acabar en el cantonalisme. Els catalans havíem estat provincialistes amb la divisió de Javier de Burgos; regionalistes amb les Bases de Manresa (1892); autonomistes amb la IIª República (1931-1939), el darrer intent de revolució burgesa.

Ara ja és tard

El poble no es creu les administracions, ara bé, les administracions sense els passavolants del executius, parlaments àdhuc jutges si que es creuen a si mateixes. ¿A partir de què? Dels funcionaris de l'estat. I aquests, creieu-me funcionen. Tot i que jubilat en sóc.  I  del grup A, llicenciat i historiador, o historiador i llicenciat, o docent, llicenciat i historiador. El socialisme té un gran problema i es diu per dir alguna cosa Felipe González i Alfonso Guerra, entre els dos, un és advocat i l'altre pèrit, van dur el PSOE al caos. Va abandonar la república, la bandera (sí va ser el carallot del Carrillo del PCE), la federació entre comunitats autònomes, per ex. Euskadi/Nafarroa; Països Catalans. La independència de les Illes Canàries que són africanes, o el lliurament de Ceuta i Melilla al rei del Marroc. Ara no es va fer càrrec ni de guineans ni de sahrauís del Front Polisari. Van abandonar el marxisme cosa que vol dir cotitzar-se en el mercat de valors (sí ja ho sé que ara fins i tot ho fa la R.P. de la Xina). És un personatge desagradable. Sí ja sé que també l'Aznar ho és. Però no cal fer tanta competició per dir qui la diu més grossa. Al González li van plantar una vaga general, i mai no va parlar de la IIª Internacional (1889) què és la seva. I ens va fer entrar a l'OTAN. No he votat mai ni socialistes ni comunistes espanyols, sí ERC un partit neoliberal mentre hi vaig militar (1991-2000), votaré o no sempre aniré a l'esquerra, ara la CUP. Però sobretot crec en el sindicalisme de la CGT i del meu darrer sindicat Aspepc/sps.

Senyor Illa, Salvador, no crec en vostè ni en el que representa encara menys. Com deia Fidel Castro: la història m'absoldrà. I amb això tenia molta raó. Miri com està actualment Cuba, com Puerto Rico, Filipines i Guam, comprades pels Estats Units d'Amèrica del Nord, i unes altres restes per l'Alemanya del II Reich per 25 milions de marcs. Això sí després d'una guerra. Quan veig polítics en  una taula firmant o en un faristol apago la tele.