AUTOEDICIÓ DE LLIBRES EN PAPER

Quantitat ingent d'autors han publicat a partir de llurs recursos fent una inversió que no sempre ha estat productiva. Shakespehare i Cervantes dins del Renaixement manierista esdevingueren el cànon occidental de la literatura total: no han estat superats, i són continuament llegits i adaptats a les performances coetànies. Des de l'edat clau de la persona ja alfabetitzada, és dir els 14/15 anys de vida, no solament apareix el neguit de copiar, imitar, àdhuc plagiar; sinó, espontàniament apareix allò que es creu productiu. En els gèneres literaris, l'estrella del rock and roll, és la cançó que preten rimar amb una poesia amorosa o frustrant, en la relació sempre complicada de parella. Entre les dones, fruit de la divisió del treball, i de la reducció de llurs al treball domèstic, i precissament per això: es va crear el temps lliure. L'oci era temps lliure i el gaudien un cert col·lectiu de savis intergeneracionals: les criatures, les dones i la gent gran. Poc a afegir en aquesta santíssima trinitat, de pensament, paraula i obra, recau el progrés de la Humanitat sencera.

A la Facultat vag tenir un professor de Filosofia que s'autoeditava, criticat per pedant anava fent la seva i els seus exàmens seguien fil per randa aquells apunts en forma de llibre que compràvem els seus estudiants. Naturalment teníem un seguit de lectures obligatòries. Però, ai las, i si el curs de sobte es trencava per una vaga de professors, i es reclamava anar a l'aprovat general? Quedariem marcats els estudiants per una decisió administrativa i en els nostres currículums, figuraria aquesta màcula inicial. Doncs, no!. El sistema sempre és pervers i et vol fer caure de quatre potes. Sortíem d'un COU ple d'amenaces, a on els de Lletres ens havien reintroduït unes matemàtiques fastigoses (modernes) que no enteníem pel seu nivell d'abstracció. La resta eren assignatures benignes com les de la novel·la Prix Goncourt: J. Litell. 

El primer any tots veniem de cursar francès ens van dir o anglès o llatí, vaig anar cap el llatí, i vaig aprovar-lo. Voleu fer Història, doncs fareu Història de l'Art, Història de la Literatura, Història de la Filosofia, l'esmentat Llatí i Geografia. On era la Història i la seva musa Clio, en lloc. Apiadat de nosaltres el professor de Literatura ens explicava les realitats que amaga la ficció. El d'Història de l'Art deixava l'aula a fosques i vinga a comentar diapositives, tenia un bon llibre, però sort de la seva substituta i els treballs col·lectius sobre Picasso i Kandinsky. A més per arrodonir-no en pitjor, ens expressàvem més o menys en la llengua catalana; però ningú absolutament ningú se'n recordava de Pompeu Fabra. Comença una pujada silenciosa i rabiosa al Mont Sinaí cercant no les taules de la llei i els deu manaments, sinó la fruita del bé i del mal que el dimoni va donar a Eva i Adam, pares de déu i sa mare.

Amazon, L'Avenç, els tallers d'escriptura de l'Ateneu, els que treballen a preu fet per pàgina redactada o traduïda, els diaris 

Que sobreviuen en paper perquè saben que quan vagin el núvol directament desapareixeran: la gent només llegeix el mòbil, però sobretot usa el mòbil o el mòbil els utlitza a ells. En una mà el mòbil, a l'altra el gos i a la cantonada el porro. A més cada vegada es menga més com els cavalls, de peu, o com a molt en un menú d'x €. Començo per Amazon, és una gran empresa i sap que el seu negoci està entre la gent que llegeix o fa veure que llegeix que és el mateix a efectes mercantilistes. Hi trobes de tot i amb tots els idiomes, t'ho emboliquen de regal o reps a casa o a la llibreria de la cantonada, si es que en teniu, atès que podeu passejar per mig Barcelona sense trobar-ne menys d'u% del negoci de la ciutat. Les llibreries papereries que tenen sort viuen del llibre escolar i aquest no surt en els ràquings absurds dels diaris en ficció i no ficció, en ficció només hi ha novel·la (ho disfressen amb narrativa que resta més seriós, encara que tots sabem que des de Truma Capote, la novel·la no s'assembla a la realitat: la inventa, del contrari no seria ficció). "Basat en fets reals" és un oxímoron per dir-te que hi ha molta mentida. La veritat naturalment es troba als llibres d'història (no precissament els de la Rahola) i menys en les biografies i memòries. Clar que tot està inventat i el binomi autor/editor se les empesquen per fer un missatge atractiu, són publicistes que ja està bé (car els propagandistes eren els nazis). 

Presentar-se a concursos pot estar bé, guanyar-los pot ser una festa grossa. Però. ¿I si t'enganyen? Tinc un conegut llatinista, exbanquer a la força, suposo que retirat i casat en segones núpcies amb una escriptora, que em va explicar una experiència: el van triar com a membre d'un jurat per atorgar un premi literari, se suposa que tots els membres varen llegir els originals, debatiren i finalment triaren un guanyador. Aquest va marxar i el patrocinador va repartir xecs bancaris entre els membres d'aquell jurat, entre els quals -repeteixo, era el meu conegut. Ell va desar el xec per fer-lo efectiu al banc quan tingués temps; tot i així es va saber que el premi era un plagi, una simple traducció d'un conte d'una cultura llunyana. Ell, sol amb el xec sense cobrar, suposo que si hagués ja gastat els cèntims, la cosa anés anat diferent, el va estripar. No és una annécdota, és pura moral, allò que deia Hegel: la família crea les lleis, el conjunt de lleix crea l'Estat, i la Història és la lluita entre Estats. Cosa que des de Marx ja és una falornia, ja que és la propietat a partir dels modes de producció la que genera estances, una explotada i altre explotadora, i l'Estat esta condemnat a desaparèixer atès que sempre serveix als que més tenen, i aquests van acumulant riquesa ad nauseum en el feixisme permanent que és l'estat d'excepció dels dos capitalismes: el de mercat i el planificat.

Sobreviure en el món de l'edició, és diu que el que costa no és escriure ans el contrari que et llegeixin. Avui comentava que el panorama de la literatura catalana -sense estat, a no ser que sia Andorrana, ja fitxaria perquè el català mudés com una serp la seva pell en andorrà, i unís definitivament els que van de Salses a Guardamar, i de Fraga fins a Maó i l'Alguer. El català com el jueu, com el palestí, l'antic fenici, el kurd, el gitano, àdhuc qualsevulla persona immigrant, emigrant o en camí: migrant, és un poble nòmada que malda per mantenir la seva identitat, i que tampoc -es veritat, es preocupa si els altres volen mantenir la seva. Hi ha seguretat immòbils com el motor d'Aristòtil i els cristians: el de Catalunya, axiomàtic i indestructible és haver realitzat dues revolucions industrials, la darrera va finir a finals del segle XIX; i construir la Catalunya de les dues exposicions universals, la de 1888 i la de 1929. El que va venir després té una importància relativa.

Barcelona és la capital de l'edició en moltes llengües i té bons escriptors, però cal anar lluny per valorar-los. Dos exemples, Jaume Cabré va arribar al cim amb Les veus del Pamano, abans i després és un camí que fa pujada i el més perillós, el de baixada, quan repeteixes els errors de la pujada, com Salvador Espriu no guanyarà el Nobel.

Tampoc el guanyarà Quim Monzó, l'home que ha barrejat magistralment l'articulisme amb la ficció i que té  una obra consolidada, que afortunadament s'allunya de la novel·la pesant. No guanyarà el Nobel perquè el senyor Monzó no té estat, i ell mateix va dir que ja ens va tocar la loteria amb l'occità Frederic Mistral. La Català, la Rodoreda, la Clara Simon, les noies que fan novel·les amb mentalitat de guió cinematogràfic. ¿Què s'ha fet de la Rojals? Passo, menys de catalans, absolutament d'espanyols, i viatjo amb un dron per literatures que treguin profit de la magnífica tradició de Shakespeare (teatre llegit sisplau, no representat) i Cervantes.

I que tothom llegeixi, i editi... en paper!

Addenda: per cert, sóc de Ciències Ciències Ciències Socials i en investigació només tinc el 13% de pressupost, els d'Humanitats menys. La resta espero i confio que ens portin a Mart o Estocolm ben aviat. Acabo de comprar un llibre a Amazon per 10€, els saldos a les Re-Read. I la no ficció de veritat és cara, puix ha de dur els avenços darrers.