Embedded Files
catorze contes
Una dona militar a l’Afganistan per telèfon de text. La Danny es trobava a vint-i-dos mil quilometres de casa, i a set mil de la casa del Lluís.
-Danny Richard: Senyor, se’t veu molt maco i dolç. ¿De quin país ets?
-Lluís: Sóc català, i tinc més de 65 anys, per tant de “maco” res de res. Gràcies per la teva gentilesa. Cuida’t!
Danny Richard: Moltes gràcies senyor.
-Lluís, penja el telèfon.
Van passar uns dies, ella feia era d’Estats Units d’Amèrica del Nord, era soldat a l’Afganistan, país ocupat des de l’atac guerriller de l’onze de setembre de 2001 a la ciutat més influent de la terra emergida i submergida: Nova York. Com calia una requesta d’on era la soldat o soldat. Sí, la foto era d’una noia, però podia ser un noi Danny o Daniel en català, volia dir el meu jutge és Déu. El cognom Richard o Ricard en català, significava el rei valent. No quedava clar si era com volia el Lluís, una noia, o molt pitjor, un noi. El país de la Danny, es van esvair els dubtes molt lentament. Hi havia per l’aspecte, de l’única foto que registrava el telèfon, el doble d’edat entre ella i ell. El Lluís calculava el doble, tot i que ingenu, romàntic, confiava que les edats de la Danny i ell, s’acostessin més. Aniria tancant el cercle durant les successives converses de text en el telèfon.
-Danny Richard: hola Senyor. ¿Com et trobes? M’agradaria que bé. Jo passo per un mal moment, estic gestionant les tempestes de la vida aquí a l’Afganistan. Tot és força complicat. He rebut la teva resposta, moltes gràcies, ets molt amable. És un plaer que em consideris el meu amic. Conèixer-nos és un procés gradual: el meu nom complet és Danny Richard, insisteixo. Sóc una soldat nord-americana, que treballa aquí a Afganistan. Tinc 32 anys. Alguns dels nostres soldats ja han tornat a casa, sóc un dels pocs que encara fan servei a l'Afganistan. Sóc soltera, viuda de fet, volia dir sense parella, potser no m’explico bé. Em vaig casar fa temps, però vaig perdre el meu marit en un accident de cotxe ja fa uns quants anys. Celebro ara tenir-te com un nou amic i pregar perquè el Senyor Totpoderós ens ajudi a tenir una bona amistat. Ara vull que l’aprofitem estimat, per aprendre més sobre tu, les teves aficions. Qualsevulla que us sigui plaent.
Amb la flegma de l’edat crepuscular, el Lluís volia un vincle luxuriós. El seu somni: la Danny viatjaria 7.000 km. Per ell. En la seva fantasia la Danny era bonica i feia de soldat. La bona noia enamorada d’un home just i un xic luxuriós, normal. La Danny havia de ser feliç. No havia espai pel drama, seria una comèdia. Preciosa de cara, el perfil era la seva creu. Somreia millor que reia. Amb la metralladora inspirava seguretat. la soldat Danny Richars.
-oOo-
-Lluís: potser vaig ser massa lacònic. Desconfio dels missatges apassionats. Em sap molt de greu la pèrdua del teu marit. És difícil gestionar la solitud. Els últims quaranta anys he fet de professor de secundària amb adults. Com que internet és una eina útil, he construït llocs web i blocs. Són gratuïts, crec que el meu salari és suficient, puc intentar ser una mica generós, tot i que em costa veure’m com un senyor d’esquerres, ho intento si més no. Trobaràs Danny, pàgines que crec senzilles amb conceptes sintètics amb solucions per als meus estudiants i els que en xarxa em trobin. Hi ha una mena de manual d’ús, no m’atreveixo a dir, petita filosofia. Com que el medi que has emprat per trobar-me no permet esplaiar-se, seria pràctic tenir el teu correu electrònic. Contestaria així amb més comoditat. No m’agraden els telèfons. El meu ja el tens. Estem molt allunyats i això es bo per començar.
Mai va saber el correu de la Danny, la dona pertanyia a una generació que tenia telèfon mòbil després de donar-li al xumet i l’ós de peluix. Es mostrava juganera, estava avorrida, o apuntava en una llibreta mental els homes que havia seduït a distància, o volia fer mèrits en algun assumpte que no arribava a obscur: d’un gris emboirinat. O tot alhora. Com totes volia un continent esplèndid, el seu cos; i un contingut més enllà de la normalitat, la seva personalitat. La situació oscil·lava, no obstant, entre el biberó i el bibelot.
23 de març de 2019 cap a les 10 del matí hora de Barcelona.
-Danny: hola senyor, què feu avui? Estic molt contenta de sentir-vos de nou fins i tot de veure la vostra bella imatge. Gràcies pel vostre missatge. Vull dir-vos la veritat, tot el que necessito és un bon home, honest i sincer per a una relació seriosa, també com un amic. Això és justament el que vull i res més. Em va agradar molt la vostra foto, per això vaig decidir enviar-vos el primer missatge. Sóc nord-americana i no puc amagar els meus sentiments; et veus molt maco i m'agrada. Si us demano el vostre número de WhatsApp. Seria més àgil la nostra comunicació.
La Danny, soldat i vídua va donar un número de telèfon innocu, el Lluís no li va donar més importància capficat com estava en usar només el correu. Dies després quan la suposada comunicació esdevingué interrompuda pel Danny, cauria en una mena de parany, el telèfon +44 7597 655028 tenia el prefix del Regne Unit. La Danny no estava a l’Afganistan tenien el +93. Talment, era una relació que faria petar de riure, al més passerell en xarxes personals per internet. El parany segurament estava preparat, però era tan innocent que segurament no deixaria una petja massa profunda.
-Lluís: Acaba de passar un bon dia, i des d'aquest petit país et saludo afectuosament. El teu idioma, l’anglès, l’americà que diuen a vegades, no el parlo, unes quantes paraules per fer anar l’ordinador, sóc un negat d’oïda, cap sentit de l’harmonia, una fonètica tortuosa que es refugia en el ritme per no semblar idiota. Danny, segur que ets més bona amb els idiomes. Com vaig començar estudiant lletres a la secundària, hauria de recordar les hores de traducció del grec clàssic i llatí. La resta: francès i espanyol eren normatives, i el català com a llengua del meu país estava prohibida pel feixisme del dictador espanyol en un més dels episodis negres de la història d’Espanya, el que va de 1936 a 1975. La meva dona em té per un gandul, sortosament no massa cobdiciós ni covard. Ella si que en sap d’idiomes i a més te oïda per la música. Parla molt bé el francès, ha passat dos anys a la Facultat de Filologia Catalana i ha cantat en un cor semi professional d’òpera. Tenim una filla periodista, i un fill protèsic i higienista dental. Ja diràs alguna cosa. Una encaixada cordial.
El Lluís li va passar el seu whatsapp, van canviar la manera de dir-se les coses, però el diàleg va ser igual fluid, directe cap a la patacada. Arribaria el moment en que la que havia iniciat la partida de billar, la deixaria, la Danny no seguiria, i el Lluís no en sabia res de caramboles, no era el seu esport. A l’edat madura assumia un rol barroc, havia deixat enrere el cànon arcaic i clàssic. Suposava que alguna cosa romania d’allò que se’n diu, el perfecte equilibri de les formes: el tarannà clàssic.
-Lluís: aquest any celebro 40 anys de lectures, no han estat una passió –sí al principi- suposo que una necessitat, una habitud agradable per on conduir en solitud aquella pedanteria que invocà un meu i únic amic d’adolescència. Als llibres hi col·loco un ex-libris amb una fotografia o imatge que em crida l'atenció. Un per any, pel proper he pensat amb la teva imatge, m’és plaent. Poso els ex-libris en els volums que em regalen o compro. ¿Em pots explicar quin tipus de literatura t'agrada, tinc un bloc de novel·la històrica per la xarxa. Tinc tanmateix coses d’història i d'art, força escaients en el meu ofici.
-oOo-
La Danny i el Lluís van canviar la forma de entendre’s. Ara tot aniria per WhatsApp, per molt que incomodés al Lluís, ja s’ha dit: tenia molta prevenció pel telèfon. Ell defugia del contacte oral i per vídeo conferència, preferia la lletra. I ara que era tan ràpida, millor que millor. La Danny va rebre un ex-libris convencional, molt d’ara, duia la seva fotografia més avinent: somreia de front, el front ampla i lliure de cabell, només un floc prim li baixava cap un ull com si subratllés la mirada, a sota de la foto en color: la millor que trobaria del Danny, hi figurava el nom i cognom del Lluís, la direcció electrònica i l’any de compra del llibre. Molt en línia dels altres ex-libris, ni millor ni pitjor; tot i que traspuava sentiment, afecció i per descomptat: sexe.
-Danny: Ok.
-25 de març de 2019, quasi les tres del migdia a Barcelona.
-Danny: Hola. La meva vida amorosa és com un llibre. Cada any té una nova pàgina amb noves aventures que contar i coses per aprendre. Estic molt orgullós de comptar amb un gran home com tu ara, i crec que tindrem molts capítols bons i meravellosos en la nostra relació, amb bones històries que explicar en el futur. Però tracti de ser honest amb mi en totes les nostres converses perquè només la honestedat i la sinceritat generaran confiança. Després la confiança generarà amori l’amor farà que la relació duri per sempre. Espero que vostè sigui un bon home amb mi. No puc escriure molt perquè estic a punt de sortir ara mateix amb els soldats per a la desfilada de la tarda: I els meus companys estan preparats i esperant-me. Per favor, cuidi’s, m’agradarà molt saber molt més en endavant; que tingui un bon dia.
-Lluís: veig que escrius molt bé el català. Insisteixes en la paraula honestedat. Honradesa és una virtut que dono per descomptat en les persones que conec. No obstant prefereixo interrogar-me si realment en soc d'honrat. De moment et puc dir que no persegueixo els diners. Sense ser ric, no tinc masses ambicions en aquest sentit. En tot cas, el meu materialisme crec que no és mecànic, voldria que fos dialèctic, es dir, més elaborat. No em considero un romàntic en el sentit francès de la paraula, o ficció. Tinc pocs amics, i aquests provenen del meu àmbit laboral. A la meva edat, un munt de vegades, m'he preguntat si tornaré a ser feliç. I sempre he arribat a la conclusió que no. Però tanmateix, haver-te trobat em fa feliç, pel simple fet que intueixo que tens empenta, il·lusió, i pel fet de trobar-te en una situació de risc a la guerra de l’Afganistan, espero que no aspiris a ser una heroïna. Sóc d'esquerres a la manera europea, i he perdut el compte des de quan intento continuar sent-ho. És difícil, tot i que per a un educador hauria de ser una obligació. Ser soldat, com ser policia és una cosa neutra. S'obeeix a un govern, i aquest es pot equivocar. No tinc cap prevenció vers els teus compatriotes, ans el contrari, encara considero el meu escriptor favorit a E. A. Poe. Un dels meus arquitectes és F. Lloyd Wright. I considero el president F. D. Roosevelt un dels grans homes de tots els temps. El Estats Units d’Amèrica del Nord (EUA) vàreu acollir grans exiliats republicans com R. J. Sender. No et vull cansar, suposo que ets molt afable. Una característica que atorgo solament a dones. No la sabria definir. És una mena d’aurèola que genera simpatia, però també admiració. Explica'm coses teves, i sobretot no tinguis por, encara que decideixis mantenir-te en silenci. Alguna cosa, l'atzar o la necessitat, em menen cap a la teva persona. Respecto profundament la dona de qualsevol edat i condició, crec que el vostre tarannà dialogant és absolutament necessari per corregir aquest món, imperfecte. Els catalans som molt diferents dels espanyols, hem fet les revolucions burgeses i industrials, com vosaltres i els britànics, des de 1640. No vàrem conquerir Amèrica, ni en som responsables de l'expulsió dels jueus i moriscos que va fer la monarquia hispànica. Som demòcrates perquè coneixem el sentit profund de la paraula. Ens considerem únics perquè creiem que no tenim ningú per sobre... però tampoc per sota. Que passis una bona nit, i si déu existeix, que et protegeixi, et faci viure una llarga vida, on no et falti l'amor. Allò que quan tens les necessitats cobertes, es fa del tot inajornable. A tothora i en qualsevol moment.
A partir d’ara el Lluís ja no va tenir notícies de la Danny, tocat pel joc, ximplet, li agradava dedicar temps a un assumpte que ja considerava ridícul, però que l’atreia. La Danny desapareguda, no es comunicarà, semblava que havia esgotat el joc. Hi havia una pàgina de Facebook molt senzilla on hi apareixia en tres fotografies, una la ja comentada; l’altre mig de perfil: no era la bona. I una difosa de grup amb els seus soldats: unes noies en una mena de rotllana com la imatge típica de les tres gràcies de qualsevulla pintura del barroc.
Copenhaguen, 4 d’abril de 2019, hi viatjà per turisme amb la seva parella. Una estança curta però profitosa, era la ciutat de les estàtues, d’en Thorwaldsen i les gliptoteques, en un país molt ric, el lloc també de Kierkegaard, on pensador que feia molt de temps havia llegit. També passaria el pont cap a la sueca Malmoe en un dia. En moments de sojorn a l’hotel, pel mòbil adreçava missatge sense resposta: era l’altar del monòleg. Semblava en caricatura el protagonista de “La mort a Venècia” de Thomas Mann. Sí, sortosament era el seu cas, el d’un farsant, inexpert. Això potser el salvaria. Passades les sis de la tarda la relació era ja una cosa. La cosa és que el Lluís escrigué.
-Lluís : fa dies que no dius res, suposo que vas molt enfeinada o que simplement t'ha decebut alguna cosa, d'aquest nou amic. No sóc massa creient. La veritat és que no se si crec o no en alguna cosa que ens diferenciï els humans, de la resta d'animals. Masses casualitats? Atzar? La qüestió és que en una setmana, tu primer i després una operadora de telefonia, em van desitjar que déu em protegeixi. És d'agrair, i jo, evidentment -si déu existeix- us desitjo el mateix. Que, penso, no està de més. M'agradaria saber més coses teves, per exemple a quina ciutat i estat vas nàixer, quins són els teus estudis. Si penses continuar a l'exèrcit, o bé et planteges altres ocupacions. Quines són les teves aficions (esport, lectura, música, amistats, viatges). He estat a Amèrica tres vegades, primer només a Nova York, després vaig anar a l'Argentina, d’Uruguai i Brasil; i el passat estiu vaig anar al Canadà de costa a costa. Per tant el que conec menys són els EUA, i sé per tercers que és molt divers i tremendament atractiu. L'experiència que tenen els espanyols amb el teu país és bastant decebedora. Van ser derrotats el 1898 i Cuba, Puerto Rico, les Filipines i Guam, passaren a ser lloc sota el vostre domini. Després, durant el feixisme franquista, els EUA van donar suport a aquest totalitarisme, perquè eren fonamentalment anticomunistes. I per últim a la segona guerra del golf, el president Bush, el britànic Blair i l'espanyol Aznar segellaren una aliança contra Iraq que de retop, provocà l'atemptat d'Al Qaeda a Madrid l'11 de març de 2004 amb més d'un miler de morts. D'això evidentment no en té la culpa el poble, tot i que quan vota republicans, ja pot intuir que la cosa no pot anar gaire bé. No se si com a soldat us permeten ser massa crítics amb la vostre nació, m'agradaria pensar que sí. No et canso més, si tens temps i ànims, m'escrius. I encara que no ho facis, no t'amoïnis, sense ser massa intuïtiu, crec que essencialment ets una bona persona, o millor, una persona bona.
-oOo-
La cosa acabava, el Lluís ja dibuixava el final de la història, en llenguatge actual, una narració líquida que es movia sense paper per la xarxa. Tot eren laments o provocacions, calia una resposta. El 4 de juny de 2019 a les envistes del final de curs, per a ella també. El calendari per tothom comença amb l’inici del curs escolar quan mort l’estiu, la tardor embolcalla llibres i alumnes, per assolir nou mesos d’aprenentatge. Amb les vacances d’estiu vindrà una nova manera d’aprendre sense obligacions, les generacions emmalalteixen d’allò que en diuen sentiments, i que són rutines. I beneïdes les rutines, l’agenda, el calendari, la normalitat, i pel Danny, desfilada rere desfilada a l’Afganistan, a Londres, a Barcelona, o a un punt dels EUA d’on se suposava que tenia casa seva.
-Lluís (passats dos quarts de vuit): em sap greu no tenir més notícies teves. Mira he trobat un poema que potser t'agradarà
Es tallava, el poca solta del WathsApp. No estava pas malament la servitud vers les empreses tecnològiques dels EUA, sempre a canvi de que et deixessin un racó de consciència que permeti cridar visques: estic alienat.
-Lluís: continuo: El poema: Estimar és un lloc / Perdura al fons de tot i d’allí venim / I és el lloc on va quedant la vida. (Joan Margarit).
-Lluís: replicant tu, jo no sóc un robot. Sóc comunista. Que el teu déu et protegeixi i et carregui les bateries. Bon dia, bona hora i bona mort quan sigui l'hora. És el darrer dia de juliol, sempre a tarda. Tot escoltant la música de Blade Runner de Vangelis, per la pel·lícula de Ridley Scoot.
-oOo-
Van passar mesos sense resposta, tot i que aquella fotografia d’inici restava en la ment del Lluís, to d’una pensà en un programa de reconeixement facial per internet, i cercà alguna imatge semblant a l’enviada. De sobte es feren visibles un munt de fotografies. El primer era que la Danny Richard es deia Lana Brooke, i a mesura que s’anaven buscant més cerques, la noia s’anava despullant, fins aparèixer del tot conilla, amb postures obertament provocatives. A les fotos hi figurava un web no operatiu, també hi venien enllaços a diferents xarxes, aparegué una nova on el Lluís va demanar amistat i fou correspost. Cal dir que abans havia rebut una trucada de l’estranger, i que al contestar es parlava en anglès, No va esbrinar res més i penjà. Podria ser que la Danny Richard de llavors hagués volgut donar una mena d’explicació.
El Lluís tenia ara un repertori d’un dotzena de fotos de la Sally, en va cercar algun vídeo i res. En algun lloc la Lana Broke feia anar que era actriu. Cosa que no calia dubtar-ne. El que era innegable és que li agradava jugar, i no tenia masses manies per anar deixant anar noms i professions. Com que era creient. ¿Què en pensaria el seu marit estavellat en un auto, quan entrés a internet des del paradís? ¿Què en pensaria el gloriós exèrcit dels EUA quan abans o després tenien un membre tan disposat a no dur el vel de cortesia, per les autoritats mahometanes de l’Afganistan?
No tot però van ser interrogants, el Lluís no podia pair que fos un més dels enganyavat per la messalina de l’Afganistan. I ho va anar esbombant amb diàlegs curts amb companys, que se’n reien, tot i que ell, el Lluís, sempre afirmava que ho feia per jugar.
No s’ho pensava ni ell, com en qualsevol estafa, qui pateix engany, com més coneix el detall de la seva innocència, més ruc es creu. El Lluís no es deprimia fàcilment però es capficava sovint en els més absurds dels problemes. És adir en aquells que es resolen per si sols.
El Lluís repassà tots els pecats en una relació seriosa. De pensament havia traït la seva dona, malgrat que tampoc calia dir-li res, perquè s’hauria quedat astorada la dona de la manca de sentit comú del seu home. Cosa que estava perfectament demostrada. El sentit comú en un matrimoni de llarga durada és millor no emprar-lo, els altres tots tenen la seva avaluació, farcida d’exemples i metàfores, allò de la memòria d’una relació que deixa béns materials. Cada vegada més materials, i menys ideals. Cadascú en una parella és amo dels seus secrets, i en el cas del matrimoni del Lluís, el no buscar brega, el no discutir, el fer de bona gana el que l’altra vol, es va imposant sempre que un dels dos –en aquest cas el Lluís, calli. En un ambient de classe mitjana, a partir d’una edat en que sorprèn fins i tot que s’arribi a final de mes, i que es tingui estalviada alguna cosa. És millor actuar amb els secrets justos, però sempre secrets. La Danny/Lana no arribava a secret. Tot i la sensualitat del seu cos, al despullar-se condemnava al segon pecat del Lluís. El primer era de pensament; el segon era la paraula. Buff! Cal ser realista, ingenu potser sí, babau, càndid, però per principi disposat a no pagar per sexe. Això es fa amb la relació monògama, i mantenint a ratlla la concupiscència. Uns quant poemets, una floreta per la seva inicial atenció. El cert era que les paraules del Lluís no havien anat a més, tot i l’emprenyada de fer-la reaccionar, dient-li que ell no era un robot. I l’obra no passava d’un existència virtual amb pàgines canviants i amb webs inexistents.
La Danny/Lana podia ser una aprenent d’espia, però no va recollir cap informació sensible, senzillament perquè el Lluís era un home normal, aquell que pensa que la rutina és necessària. És la rutina l’assassina del temps, i el temps convé passar-lo amb unes normes que no cal que siguin bones, simplement normes.
La Marga fou la primera dona.
La Marga va aparèixer durant la meva adolescència com un llamp feridor, és el secret més ben guardat que tinc fins ara. Era estiuejant com jo de Sant Fost de Campsentelles on la família llogava una torre que havia estat l’escola del poble durant la República. El que es deia Sant Fost de Baix, una pineda on hi havia torres de prestigi. Des de casa meva es veia una gran torre, on jugàvem a frontó tennis i ens banyaven a la seva piscina: aquí si que tinc una de les dues fotos que conservo de la Marga.
Vaig veure per primera vegada la Marga a Sant Fost, en una missa i en una torre, l’efecte va ser fulminant, em vaig enamorar. Era la primera noia que vaig estimar. Tota la colla de Sant Fost eren un o dos anys més grans que jo, m’hi vaig incorporar; érem tres noies: la Marga, la Cristina i la Carmen; i molts nois: l’Artur i el Josep i jo per una banda; el Josep era del poble. Els altres nois eren de famílies benestants. El Julián, el seu cosí Xavier; ambdós eren a banda de cosins molt amics, el Miguel, el Joan i el seu amic Francesc, el Josep i el Marc de la meva edat.
La Cristina era cosina del Fede, que va acabar sent un bon amic meu ja a Barcelona. El Fede serà important quan escrigui sobre la tercera: la Isa. La Cristina i jo simpatitzaven. Connectar l’estiu a Sant Fost amb Barcelona, quan tots anàvem a col·legis diferents era complicat encara que tots eren propers, a l’Eixample. La darrera vegada que la vaig veure va ser el 1976 a Barcelona, em va donar un petó a la galta, el primer i l’últim. En un Sant Fost ja crepuscular, l’adolescència ens menava vers a Barcelona, independitzats de la tutela paterna, ja no hi anàvem gaire, va ser una nit per a mi molt trista, havia d’haver estat amb la Isa. La Marga hi era però ja no era tant important. Ambdues, la Cristina i la Marga anaven amb les seves parelles, i en lloc d’acompanyar-los a la discoteca, em vaig retirar discretament.
Paul Auster a La nit de l’oracle: anota moltes maneres diferents per senyaler el colp que et pot deixar una dona quan la veus per primera vegada: la flama de l’existència, l’espurna interior, la llum interna del jo, el foc de l’essència. Rebla l’escriptor per definir una cosa que pot resultar molt cursi, molt d’adolescents, malgrat que ambdós ho érem.
La Carmen era la tercera noia. Va tenir un paper discret. La Marga era el focus d’atenció permanent en una colla amb massa xicots. Per tant, era ridícul posar-se a la cua, perquè hi havia tres que més o menys directament ho van fer públic, només un amb èxit.
El meu germà quatre anys més gran sovintejava una altra colla a la part alta del poble, al bell mig entre la part de baix d’on érem nosaltres i l’alta, havia l’Aplec, una mena de club privat que durant un temps deixava lliure el soterrani perquè els joves tinguessin una discoteca, crec que no es ballava. Si es feia a una de pagament del poble més gran del costat: Mollet, també hi anàvem i sentíem els hits del moment. La cronologia de tot plegat fins a 1972 és bastant confusa, el 1969 tenia jo catorze anys, potser una mica abans ja sortia amb la colla d’estiuejants. La qüestió és que en tres o quatre anys van passar les dues primeres dones importants en la meva vida: la Marga i l’Isa. Em fa la sensació que el temps va ser molt llarg, i encabir dos grans amors en tant poc temps em sembla del tot irreal. Les diferències entre les dues primeres no existien, teníem si fa o no fa la mateixa edat. Les dues darreres són més de deu anys més joves. El conflicte només va aparèixer amb la penúltima, dubto que li pugui posar un nom real, l’equivocació va ser tant gran que va esguerrar el que hagués pogut no passar de l’amor platònic, conservant una amistat que podia ser molt profitosa. Tot ho vaig fer malbé pel caprici filosòfic de passar del platonisme a l’epicureisme: la passió per la quarta també va desaparèixer després de set anys.
La Marga té l’avantatge que sempre apareix com una ucronia quan la solitud sentimental és més acusada. Mica en mica va fer cas, a casa seva tenien una taula de ping pon en una mena de garatge, no s’hi encabien masses persones, i tampoc era una casa especialment hospitalària. No recordo cap actitud amistosa de la mare de la Marga, i menys del pare, un advocat bastant estirat. Tampoc el contrari, era gent correcta i prou. Manta de vegada ens trobàvem una quans amb ella davant del reixat, una vegada em va convidar a fer una partida. El ping pon ha estat l’esport on més he reeixit, vàrem fer moltes partides la Marga i jo, també a Barcelona, on quedàvem entre setmana per jugar en un establiment públic. Sortíem sols gairebé sempre menys els finals de setmana on sovint érem quatre: la Marga, la Núria, el Fede i jo. La Marga també jugava a tennis i esquiava, nedava amb nosaltres.
Una vegada a Barcelona, recordo una primera trobada amb la Cristina i la Marga i algú més, en un bar de la Gran Via. També trobades davant de El Corte Inglés de la plaça de Catalunya, jo amb un vestit gris amb un nus de corbata que em va ensenyar a fer el meu avi. Recordo una discoteca del carrer Tuset en un soterrani. Recordo unes trobades al Pub Renault al carrer Còrsega, on ja estàvem asseguts de costat, el Fede i la Núria; i la Marga i jo: era el triomf definitiu. Tots els altres pretendents havien desaparegut, però jo restava en l’anonimat de l’amor no declarat, i així continua fins avui.
La Núria era molt amiga de la Marga en aquell moment, amb l’Amparo i l’Ada, havien compartit escola a les teresines de Rambla de Catalunya amb Diagonal, on és ara la seu de la Diputació. Quan la Marga es va aparellar sentimentalment amb l’Artur, i va desaparèixer del meu espai, vàrem continuar fent dues parelles de final de setmana: la Núria, el Fede, la Isa i jo. La Isa fou una aportació meravellosa de la Núria.
Amb la Marga no obstant abans havíem sortit molt, l’acompanyava el vespre a casa, ja tenia la segona fotografia que conservo de la Marga de llavors.
Cal situar ara una mica la cronologia, el 1969 havia llegit el Martín Fierro de José Hernández, es va estrenar com a film el mateix any i jo vaig animar a la Marga, l’Artur i algú més a veure-la, l’Artur i companyia van marxar abans d’acabar-la, abans però va fer un comentari extemporani sobre un meu suposadament enamorament de la Marga: en tots els anys que em estat amics mai no s’ha insistit sobre això. Quan s’esmentava a la Marga, sempre era ell el curiós, perquè van estar un temps junts, de parella sentimental que es diu ara.
Per tant entre el 1969 finals i el 1970, vaig monopolitzar l’atenció de la Marga com a amic. Ara ho trobo ridícul, ni ella ni jo teníem parella, és pot estar tant de temps sense esmentar els sentiments íntims? Sí, només una vegada, érem la Marga, el Fede i jo, cap el tard, ella volia anar a missa i el Fede la va acompanyar, jo romangué a la porta del temple. La Marga era religiosa practicant, una vegada em va parlar d’un catecisme holandès que li interessava llegir, i li vaig regalar. A la fi de la cerimònia de missa, no vàrem tardar massa en marxar cap a cas, abans però, la Marga em va dir que em telefonaria; no ho va fer, sempre m’ha quedat el dubte que era una cosa important. Més tard ho vaig relacionar amb l’enamorament que va tenir la Núria de mi, i que ella mateixa quan ja sortia amb un xicot, m’ho confessà. Mai se’m ha declarat cap noia, aquest va ser l’únic cas i no hi havia res a fer, car la Núria ja sortia amb un noi. En una acadèmia també a misses dites un company em va dir que havia una noia colada per mi. Són els dos únics casos en la meva vida, on les dones m’han estimat o enamorat de mi. Mai es podrà saber però potser de saber-lo, jo també m’hagués enamorat. Per tant, abans de la Núria, només comptava la Marga; i amb la Núria com a amiga, sortint amb el Fede i altres noies, el meu problema va ser la Isa. I la Núria sabia que jo n’estava de la Isa, i jo mai li vaig expressar els meus sentiments, tot plegat el típic enrenou del jovent d’una època casta, melindrosa, plena de mentides i rotundament cursi.
Tot i que sortíem sovint només la Núria, la Marga, el Fede i jo, de vegades s’apuntava l’Artur i el Josep. Així un dia vam anar a esquiar, la primera vegada per mi, mai m’ha interessat. Amb el tren de tornada, l’Artur es va començar a insinuar a la Marga. En els dies posteriors, ella em va confessar que no se sentia atreta per ell. Però la qüestió és que al cap de poc temps ja sortien formalment. I adéu Marga. Només una vegada ens vam trobar sols, en una cafeteria, jo li vaig parlar del meu incipient compromís polític contra la dictadura. La Marga i jo estàvem ja en dos universos paral·lels, res teníem per dir-nos. Abans, la darrera sortida bans del seu compromís, ja es mostrava distant, irònica, tinc mal record.
Més endavant en una revetlla, anava jo amb una noia de la que vaig ser molt amic. Hi eren la Marga i l’Artur. Ella em va proposar que donés un petó a aquella noia. La proposta no tenia sentit, frívola. Em va fer mal.
Més endavant vam sortir en parella en alguna ocasió però res transcendent. Després la Marga va trencar amb l’Artur, i jo vaig seguir sent amic d’ell, fins avui. La darrera vegada que la vaig veure en fa quaranta quatre anys. No l’he oblidat. El mateix dia que feia seixanta-cinc anys, l’edat de la jubilació, la Marga em va felicitar per internet, em va sorprendre i li vaig contestar formalment Ara la somio despert però se’m fa impossible imaginar el que hagués pogut ser i no va ser.
No-reply: la Manoli
Aquest estiu comprava a la plaça del poble de L’Escala a l’Alt Empordà, fruita, i la dependenta em va demanar si volia factura i li vaig dir que no, espontàniament li vaig dir: soc una factura simplificada, això dona tema per a un altra conte.
Com que parlava d’amistats femenines, les masculines per a mi tenen un regust barroc, cosa que no està malament. Tanmateix la dona és manierista i sap cobrir els seus pensaments, mirant amb mirada llarga. Cosa que els pòtols místics dels homes mai no faran.
L’amistat és una forma d’amor marcada per una distància llarguíssima que va més enllà del dia a dia i s’estimula en el record. Ningú no és capaç de recordar amistats perquè simplement els temps les dilueix, un hom es va fent vell i elles també. La fotografia ajuda però les arts varen ser fetes per a la nostàlgia, i la solitud resta sempre al costat com l’ombra. Fins que solitud i ombra esdevenen morts.
Els artistes, per exemple, amb excepcions moren bastant joves. A la ratlla dels 70 anys d’edat estan fets pols, i comencen a escriure llurs memòries sota l’estructura d’una vida desfermada en l’excés, l’entusiasme i el caos del càsting. No hi ha res més odiós que una gala abans del lliurament d’un premi, i encara pitjor presentar-se al premi. Un hom ha fet alguna cosa interessant en el camp de les ciències social i ingènuament va respondre a la crida d’una cervesera per lliurar el seu projecte. Va demanat permís a la feina, es va presentar puntual va deixar allò que havia de treballar. I en aquell moment va començar el circ de cerveses, safates de canapès, música estrident, etc. Vaig esperar una estona i vaig marxar. Al carrer millorava el malestar i tornava la serenitat. Un exemple entre mil. Conclusió treballar sol és millor, no cal donar explicacions. Aquells que diuen que saben treballar en equip s’han begut l’enteniment. Per les seves obres el coneixereu o no, atès que la firma a sota del paper és il·legible i mancomunada. I en darrera instància són els setze jutges que pengen un penjat (la Nova Cançó catalana) o la memòria els que decideixen.
De totes maneres tinc encara dues amigues. Us faig un apunt.
El seu darrer mail, el transcric:
Bon dia Josep Manel.
Sovint penso en tu. En l'afecte i respecte que he rebut de tu. Paraules i missatges tan gentils cap a la meva persona, hi ha persones que passen per les nostres vides per quedar-se.
Espero i desitjo que estiguis bé.
Una gran abraçada.
Manoli Ibáñez
A la Manoli la vaig conèixer el 2000 era mestra de l’Escola d’Adults Pau Casals de la ciutat de Rubí a la província de Barcelona. Jo vaig passar en aquella escola si fa no fa deu anys de professor de Ciències Socials, després vaig passar deu més a Santa Coloma de Gramenet a la mateixa província i em vaig jubilar. Ella és la que compte:
Manoli Ibáñez Aguilera, naturalment de nom Manuela: el nom de déu. Ara treballa en els serveis tècnics educatius de l’Ajuntament de Rubí. De Rubí vaig escriure a bastament ja que vaig aconseguir fer un mòdul trimestral amb el seu nom de ciutat. Res difícil atès que la història local o municipal és la de les vivències de les famílies que viuen en una població i treballen o fan les dues coses. Tenia sis mesos de marge i mi vaig posar, el resultat no va ser dolent del tot. La Manoli era afable una persona per on les malifetes de la vida sembla que no deixin massa petjada. Només ho sembla, ben aviat va veure morir el seu marit d’un càncer més o menys fulminant. Com que en aquella escola eren un equip molt compacte de bons amics i bona gent; aquest tipus de notícies et traspassaven com mai. Es van suspendre les classes i vaig anar al funeral era la meva obligació vers la Manoli i el món sencer. Encara recordo una conversa a la porta del tanatori amb el marit d’una altra mestra del centre, que també va morir de càncer anys després. Sí, la vida està formada per grans de sorra, nosaltres, que anem a munt i avall i ens situem com a ninots entre la comèdia, el drama i la tragèdia. I uns i els altres ens consolem duran uns segons i anem cap a una altra cosa. La Manoli mai no va superar la mort de l’amor de la seva vida i li restaven dues filles d’ella i el Siscu, així es deia el finat. ¿Com es varen conèixer? Fàcil, ell va ser el seu alumne, com alumne seu va ser una parella d’un càrrec de l’Escola. La intel·lectualitat no és una paraula difusa és senzillament praxi. Una família, poble i país amb bons educadors mai no s’enfonsa. I la Manoli va treure forces d’on no calien, car eren a dins seu: algú evidentment la va ajudar a tranquil·litzar-se, i passats uns mesos va reaparèixer. Tinc la llista de les persones que la van ajudar en la i fora de la ciutat de Rubí. Començant per una alcaldessa comunista, una regidora d’esquerres, una companya molt estimada que va fer amistat mitjançant ambdues famílies. Però la Manoli s’ho va fer tot sola, i en la intimitat reconeixia orgullosa que ella valia molt, i a mi no m’esverava aquesta afirmació, car em considero en deute, només amb la seva sola presència. Quan entrava la Manoli a la sala del professorat qui més qui menys es girava i sinó es perdia l’espectacle. Per començar tenia una no la veu de soprano de tots nosaltres. La resta arrossegaven anys de tabac, alcohol i rock and roll, és un dir: veus rogalloses, que havien d’escurar abans d’entrar a l’aula. Una veu molt diferent però enigmàtica era la de la seva amiga Marta. El difunt marit de la Manoli era molt alt, no va ser sebollit sinó incinerat, i en algun moment les seves cendres es van esbargir per allò que deia la Manoli la Vall d’Aran, que no ho era, tanmateix. Quina importància tenia. També des de la Biblioteca de Rubí hi ha una finestra d’on es pot observar la muntanya de Montserrat i pensar amb Ignasi de Loiola fundador dels jesuïtes i il·luminat per déu a Manresa, capital del Bages. La Manoli era el déu Amon i si posava, anava per feina i suaument t’anava col·locant en el lloc que et tocava, reconeixent això si que tu havies vingut a treballar. Puc dir moltes coses de la Manoli en curt a mig termini i a distància. Físicament, tota dona te cura del seu aspecte, i el dia que deixa de fer-ho provoca pànic. Els ulls de la Manoli son un pou on et pots banyar si tens temps, són pura harmonia. Se sap cuidar com totes les dones a les quals no els hi fa por ni gens ni mica, ser d’una altura convencional. A les dones pertany el regne de la bellesa abstracta i concreta. I com que mai hi tingut por de ser un heretge, i a més hi frueixo, la dona és el motor immòbil d’Aristòtil i sant Tomàs. Els andalusos diuen que quan el vidre fa brutícia es neteja i torna a resplendir, en canvi l’honradesa d’una noia s’embruta i no brilla més. És exagerat, és barroc, però cadascú té una col·lecció de dones afables que són com el marbre secular. Mireu si alguna cosa soc és lector una bona forma de ser espectador com Ortega i Gasset, i d’antuvi lector d’Unamuno, catedràtic de grec, va aprendre danès per llegir Kierkegaard. Unamuno va dir que la persona és un anima enterramorts, tot ho guarda, reblo la persona enterra la memòria per tenir-la a mà i quan convé recollir-la de la seva ànima i esbargir-la amb generositat i honestedat. No ens fem a nosaltres mateixos: ens fan. I la Manoli és una fabricant de petits i grans moments. Reparteix alegria sense donar-se’n compte. Torno: soc lector sempre en el plantejament, nus i desenllaç, ha d’haver un llibre i em donen basques la imprudència dels policies, Putin ho és, dels que no guanyaran mai un Premi Nobel d’Economia: Trump. De societats on no es valora la intel·ligència sinó la violència. Sense perdre’m hi ha una bona novel·la de Richard Ford, crec que amb Auster i Irving son els grans hereus de Dickens. Richard Ford en la seva ficció ara en espanyol Se mía va un viatge iniciàtic amb el seu fill malalt d’Ela. Vaig pensar després d’haver-la llegit que aquest mia era Manolita Ibáñez Aguilera.
2 . Dolors
Ella ja té el meu missatge, mentre bufa el vent al pla de Barcelona i els docents fan vaga, esclar que sense vaga no hi ha cèntims, i que amb cèntims no hi ha patró. Cosa bastant profitosa i de sentit comú. A Rubí ho saben bé els únics que van fer alguna cosa interessant per a la població foren els casinos republicans i els protestants. La resta ballant la sardana al voltant de l’església de sant Pere, mentre la riuada se’n duia la ma d’obra del sud (la Dana sempre ha existit com les inundacions de les zones despoblades) Ara a l’Aragó, els cenetistes varen mantenir a ratlla el feixisme a 150 quilòmetres Barcelona, voten grans tecnològiques, segurament se’ls hi enfonsaran els Monegros, que resin al fundador de l’Opus que tenen enterrat a ca seua, i si arriben a temps que col·loquin els murals de Sixena al despatx de qualssevol Bill Gates, Elon Musk o Epstein (epd). No ens posem cínics, ço ho deu dur l’edat. Tot i que em veig amb 15 anys llegint un munt d’anarquistes i un altra de marxistes. Hi segueixo.
Senyorejava ja el principi d’estiu de 1975, el 7 de juliol, a la capital dels navarresos, els únics que han tingut quelcom semblant a un estat dins de la colònia dels bascos, celebraven el sant Fermí. Una festa bàrbara on els bous enfollits son apallissats fins a morir per humans. Si bé les primeres places de bous son catalanes, llevat de la Catalunya del Nord. Al principat com a Les Canàries no es menja bou de plaça sinó d’escorxador. Una tal Montse Lecina, poca broma se suïcidaria anys a venir amb tot un títol de Llicenciada en Història de l’Art, i jo, un estudiant de carrera que havia dit que no ho era, només vaig afirmar que tenia el COU, i al cap de personal li vaig dir que em tenia per a que li fos menester: no pot ser més llest el ratolí que el gat. L’empresa en qüestió duia el nom de CRESA (Compañía Reaseguros Española Sociedad Anónima). Ara hi ha un altra Cresa que funciona lligada la pesta procina. Mirant la Viquipèdia del moment vaig descobrir que si que existia una Cresa: és una mosca!
L’oferta salarial era molt baixa i la categoria laboral d’auxiliar administratiu, l’horari de 8 am a 15 am; i si t’espavilaves amb una mica de sort assolies la categoria d’oficial 2ª, 1ª i cap de negociat, vaig marxar amb aquest títol el 1982, ja acabada la carrera i treballant des que el setembre de 1979 em van oferir alguna cosa en una acadèmia.
La Dolors García Ortin era una oficinista que vestia amb una bata de blau voluntària però inequívocament recomanada per l’establishment. Les noies, senyores o elements femenins rarament passaven de la categoria de cap de negociat. Llur funció era escriure a màquina el que li dictaven els nois. Òbviament havia nois per a tot, papissots, pòtols, amb mili i sense mili, dels que no es sabien fer el nus de la corbata, i dels que creien que els nens es feien fent un forat al melic. Tant se val: l’home serveix per bou i la dona per verge Maria. La Dolors era un punt de llum d’aquells que enlluernen, el seu pare treballava a la Seat (com no! És la capital real de Catalunya a Martorell) i deixava la dona a casa i fins i tot en moments crítics havia ofert a la Dolors deixar de treballar. Sembla ser que vivien en un pis molt petit al Clot, i que de nit havien de fer mans i mànigues per dormir. La qual cosa jo també he viscut: onze persones en 72 metres quadrats, requereix molta infraestructura, en aquest cas, la comandant era la meva àvia materna andalusa ajudada per la senyora de la neteja andalusa que es desplaçava des del Somorrostro, barraques i salnitre, a la Barcelona de la postguerra. Quan dic que soc del Poble Nou, d’un edifici què és al 22@, em quedo pensant i dic, no pot ser: jo anava a la dreta de l’Eixample a estudiar enmig de rates i quan construïen l’autopista que va cap el Maresme el 1968, vaig caure per una rasa i em vaig fer un esquinç bastant potent camí dels maristes que no va resultar impediment, redeu! Per jugar a bàsquet amb el RCD Español de Barcelona. Era alt i maldestre, aquí va acabar la cosa.
La Dolors de petita havia estat grassoneta, cosa habitual en la postguerra, la gana dels pares es projectava sobre uns fills, als quals s’atipava de farinetes americanes o carn argentina. El que és aquí, el feixisme només proporcionava de prestigi a policies, falangistes, militars i capellans per adoctrinar. Es va passar de l’analfabetisme en paper (llibres) al de la ràdio i després la tele. Per tant, l’espanyol -no és l’únic, és un animal que mira pantalles. I s’hi veu reflectit amb una mena de somriure obtús, del qual la paraula preferida és “mira, mira, mira!” com Narcís que de tant mirar la seva imatge al riu i bavejar sobre la seva bellesa, i va caure, i es va ofegar (no confondre amb el sant Narcís de Girona el de les mosques, recordeu CRESA!
Com que treballàvem a tocar unes quinze persones màxim en un revolt de moltes oficines dedicades a altres menesters, vàrem fer amistat, sobretot al matí quan coincidíem al metro de la línia roja del Clot i baixàvem a Diagonal. On vaig sentir la música fúnebre de la matinada del 2O de novembre de 1975, el feixista Franco havia mort, però no el feixisme. Tothom recorda aquell dia com un esclat d’alegria, mentida! El pobles no es treu les carenes en unes poques hores d’eufòria. Tothom havia anat a manifestacions de la Seat i al Químic de Sarrià, tothom havia sentit trets... però ser viu es tenir el regust de la mort sempre a l’empara de la teva memòria. No soc jo el protagonista ni de bon tros, soc el relator, el missatger. La protagonista és la Dolors, físicament la recordo com un àngel, una veu magnífica i dolça, un somriure permanent, un saber estar amb les seves companyes amb les que compartia les quites de la manca de futur professional. ¿Què fer com diria Lenin? Llegir, estudiar, treballar i si es pot viatjar. Li agradava Grècia, no l’antiga sinó la moderna, cosa que evidentment deixava un punt d’originalitat. Qui més ni menys que hagués estudiat havia fet grec clàssic, i en sabia l’alfabet i inclús jo hi havia viatjat sense entendre res de grec modern. La Dolors amb una amiga van iniciar el viatge iniciàtic de parlar el grec coetani. El que es parla ara! Era una intel·ligència prodigiosa que cercava un amor vers les lletres distintes. Recentment he llegit una bona novel·la de Massimo Manfredi on en algun moment una mítica colla de legionaris romans enmig d’Àsia i a punt de morir pels imperis orientals, per sobreviure, renuncien a llur idioma es prohibeixen entre ells no parlar una altra cosa que l’idioma de la gent del voltant: renuncien a la seva cultura per salvar la vida! La Dolors va aprendre un idioma estrany en aquell moment, i malgrat conduir, viatjar, casar-se i tenir fills... sempre va ser per a mi el màxim dogma de la persona: l’afabilitat. Naturalment per a mi és un dogma que reservo molt més a les dones que als homes, per una qüestió de gènere, m’han manat dones i he manat dones. Tot i que estic segur que la societat m’ha donat peixet per ser mascle, per a que gambi com un posseït, mentre que aquelles que s’ho miren, interiorment amb un somriure sorneguer, em deixen aparcat.
Amb la Dolors vàrem treballar un munt d’anys plegats. I més o menys seguia l’estel de les seves cuites, aventures, conscient que en paral·lel ambdós ens fèiem grans. Però com que en aquells moments no havia el devessall barroc d’imatges d’ara, no en conservo d’ella ni una trista fotografia. No se si es bo o dolent, com a mínim estimula el record, imaginar-la com era, i com compartíem juguesques de joventut en els pocs moments en que els caps no feien de caps, que passa tot sovint. Manta de vegades l’anonimat és l’espai de la llibertat, del contrari i entre altres coses no hagués aparegut la urbs actual.
No oblidéssiu la Dolors, sense ella no hi hauria poesia de la bona a la meva vida. En algun moment o altre has de trobar l’amor de la teva vida, però mai has de deixar de somniar ucrònicament (vs. Charles Renouvier, fenomenalògic). Jo vaig marxar del seu costat dotze anys després i a través d’amics comuns ens seguíem la pista a distància. Quan va tenir un fill li vaig deixar a la recepció de la Companyia d’Assegurances un exemplar de la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, un llibre de capçalera per a tot català. Si em va telefonar o no per donar-me les gràcies no té la més mínima importància. Encara ara em sembla un present ridícul davant del que ella només sense dir, deia. Era valenta, decidida, no callava quan els altres no tenien raó, i tothom hi confiava. Un amic comú de la Transició (1975-1982), Amador María Barranco, polititzat fins al moll de l’os en va fer lloa del maoisme i la va integrar al seu sindicat, cosa que també afectava a altres membres de CRESA i asseguradores annexes i sòcies, mitjançant patronals diverses i tractes de favor sobretot amb italians i després alemanys. De fet amb les primeres eleccions del 15 de juny de 1977, Esquerra Republicana de Catalunya es va presentar a Madrid amb la candidatura dels comunistes maoistes i va treure un escó. I jo vaig votar aquesta coalició. Trotquistes, castristes, titistes, estalinistes, albanesos: orient bufava cap a Occident i Occident l’entomava com podia, atès que el Mur de Berlín era un símbol no una realitat: el 1945, com ara, soviètics i ianquis havien guanyat la guerra i s’avien repartit el escons dels cinc principals llocs del món a l’ONU: URSS, EUA, Gran Bretanya, França i la futura República Popular de la Xina. ¿Què no són rics també italians, alemanys i japonesos? sí, però d’alguna manera encara estan pagant un passat feixista. Franco el feixista casolà es va arrecerar com una cuca darrera dels EUA i va esperar que vingués Mr. Marshall per refer el país que feixistes italians i nazis alemanys havien desfet. Franco era el botxí i quan van desaparèixer els seus comitents, cercà aliances a la desesperada, matant ací, matant allà.
Naturalment de tot te’n vas donant molt a poca poc, un dia a l’escola, un altre dia a l’escola, un altre dia a l’escola; fins que arribes a la universitat i tens cinc anys per davant, una feina, una parella, i discretament vas fent un campus de ciències socials farcit de reivindicacions que cada vegada més amplien la música del romanticisme i no et deixen veure la realitat del materialisme dialèctic. Escola de marxistes! I prou. No hi ha argument que no es pugui rebatre amb les eines equivocades o no de Karl Marx. I sort, que tenien en algú en que confiar amb la seva mirada paternalista del més enllà dels seus llibres. Ara una cita, ara una paràgraf, però sobretot un llibre que el primer que et diuen els bons professors és que no has interpretat bé (i pensen: perquè no has vingut a classe). Un hom es proposa ser professor d’Història i ho serà, per tant, la seva quota està assolida. Però i la Dolors?
Recorde’m-ho, era una excel·lent oficinista, coneixia el grec modern, es cuidava, tot i que de menuda ja va tenir un bony al pit afortunadament extirpat, ha distància haguéssim estat un matrimoni feliç, uns pírcings per aquí uns altres per allà, somniar o el que jo dic pretensiosament fer ucronies és barat mentre no sona el despertador.
Recomano sempre estar en les institucions sense que aquestes t’emprenyin massa, en aquest cas si treballes o vols treballar, el sindicat és la teva llar. Si et situes amb una mica de lògica i no vols ser l’heroi de Nietzsche (el va llegir magníficament el nostre Joan Maragall). El més normal és que sense pauses et pengis l’etiqueta d’aurea mediocritas. Fes-te’n el desentès amb les responsabilitats de manar grans manats d’ovelles i crea per crear, oblida-te’n del mon. Fes com el vell talp marxista, moltes galeries, fins a enfonsar el sistema. Com que Marx ho va fer pràcticament tot en el seu paradís mental, i cal viure de renda, la metàfora (i que em perdoni Quim Monzó que és d’aquells de plantejament, nus i desenllaç i no li agraden les metàfores ni el teatre, a mi tampoc, és lent i poc històric). La metàfora estava pintada al capvespre davant dels barracots de la UB de Geografia i Història, a tocar les torres de la mateixa facultat a tocar la Diagonal barcelonina on un 26 de gener de 1939, havien desfilat els feixistes, pensant que ja si quedarien Catalunya, senyors, la Catalunya d’ara es va fer entre dues Exposicions Universals, la de 1888 i la de 1929. Torno a la paret davant dels barracots, hi havia una pintada. Una pintada és un missatge escrit en menys de 12 lletres que tingui sentit. És com un comentari de text literari, primer cal escriure alguna cosa i després posar-li un títol. Què és el més difícil: el meu és factura simplificada, quan arribes als 72 anys no demanes grans pòlisses, ni títols de propietat, vols morir fent una mica la punyeta, el just per a ser o no recordat. Tornem a la pintada, era contundent i en llengua espanyola o/i castellana, els que la parlen tenen un problema de fronteres, ja que han perdut els grans referents per construir diccionaris decents: l’últim va ser Roberto Bolaño i va morir el 2003, que li preguntin a Jorge Herralde o a Jaume Vallcorba que al cel sia. La pintada deia en espanyol: haz como el viejo topo folla mucho y trabaja poco. Naturalment la traducció al català seria com cantar caramelles a Montserrat: cursi.
Com un hom en algun moment va ser anarcosindicalista i a l’ensems admirador d’Andreu Nin i de Lev Trotsqui, i no sols ha estat davant la tomba de Marx, si no també cercant les petjades del genial oponent d’Stalin a l’illa del príncep de marbre turca i allotjament provisional d’aquest Lev Davidovich Bronstein, jueu. Vull dir que els comunistes son una mena de comunitat fraternal que té en comú amb els jueus la manca de pàtria, naturalment que tenen llur identitat arrelada i fins i tots en determinats moments pot estar fanatitzada i es revolta de baix a dalt, sempre, i és important de dalt a baix: les oracions sempre són les mateixes, per exemple Trump mai no tindrà el Premi Nobel d’Economia i és una bèstia ferida i la riota dels seus companys d’estudi. Putin és un policia que vol garantir l’ordre provocat pel desordre (llegiu la Taronja Mecànica i la transposició cinematogràfica d’en Kúbrick). La UE és nostra Ucraïna és Europa i Zerenski era un actor com Ronald Reagan. Netanyahu és un genocida i les seves víctimes com no tenen Estat no tenen cara. Ara anem amb el Merco Sur i la Índia i acabarem a la Xina com Marco Polo.
Allò que es diu que no es pot somniar el que es vol es una falòrnia, es qüestió de proposar-ho i cercar un somni adient en el camp de l’hedonisme, l’epicureisme i la materialitat més conspícua. Tria un tema i somniaràs el que vulguis, ara vigila amb qui dorms. La vida conscient és el regne d’Eros, la inconscient també. I la Dolors, malgrat el nom no era un oxímoron en si mateixa, era el paradigma de la felicitat.
Anava jo trescant Pau Claris avall en una manifestació anti sistema, els joves duien esprais i palanques i arrancaven caixers automàtics, i els diners suposo que volaven cap a endins per a preocupació de les càmeres de seguretat, els vigilants jurats. Una vegada vaig sentir un oferint el wàter de l’empresa a un mosso d’esquadra: la fraternitat dels que trepitgen els carrers. Bé, anava Pau Claris avall per girar per Fontanella i arribar a Plaça Catalunya i enfilar Passeig de Gràcia cap a casa, a peu. Tot sense autos ni motos. Potser busos i metro. Barcelona és una ciutat complexa, que li diguin als conductors de la Renfe que venen ací a treure el carnet de conduir, i ben aviat demanen el trasllat al desert de Mongòlia, vull dir als Monegros al costat de les grans tecnològiques que tant de diner han de deixar als aragonesos del pp/vox, la democràcia cristiana molt cristiana de l’opus; i l’extrema dreta al voltant del barranc de la seves contradiccions ideològiques. Per cert que Vox va ser fundada pe un català en Vidal Quadras, i qui més ni menys té parents per aquestes llars. Mentre a Madrid la Ayuso ha desfermat la febre privatitzadora del coneixement construint a dojo aules més intel·ligents que ella. Ací a Catalunya, el Principat, els Països Catalans, la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord i l’Alguer... tenim la Ramon Llull que era un capellanot, i d’ell en derivaren blaquernes, ieses i universitats catòliques que ben segur arribaran fins a Lovaina. Quan, realment el que funciona a l’oficina de la Puntual de Santiago Rusiñol és tenir ara una universitat líder, la pública de Barcelona, i una constel·lació de públiques com la Autònoma del Vallès Occidental, la Pompeu Fabra del Raval i la Politècnica. La de Vic queda molt lluny i evidentment les universitats que duen el nom d’un historiador com Rovira i Virgili a Tarragona, la de Girona o la de Lleida són del bo i millor.
Anava per Fontanella i la plaça Urquinaona, de la que Josep Mª Castellet deia que era la que tenia més semàfors d’Europa, la plaça que sí tenia era wàters públics al subsol i dutxes on la patuleia es podia arranjar i perfumar el final de setmana, si és que hi arribava, entre les diversions de la Barcelona golfa dels bous de la Monumental i de les Arenes i els camps de pedres de futbol repartits per una geografia desolada que es mantenia feixista al centre, i a la perifèria. Per lluitar contra tot això amb el permís d’en Peiró organitzador anarcosindicalista assassinat pels falangistes per antifeixista. Un altre heroi oblidat. Com Ascaso, com Durruti. Hi ha vida més enllà de Companys i Lairet. I per descomptat més enllà de Pujol que va fent. Deu anar descansat sense el tarambana del Duran i Lleida, enterrador de la Unió Democràtica de Catalunya l’únic partit demòcrata cristià català amb cara i ulls. Encara hi ha un bordegàs amagat sota l’ampli pal·li del socialisme tronat d’obediència madrilenya.
Vaig troba una companya professora d’escola com jo i em va presentar el seu marit, tot normal. Però a la cantonada entre el servei d’ordre anarquista trobo un amic, l’Àngel Busquet, em va rebre quan vaig decidir entrar a la CGT, després faria la vida sol, i estriparia una vegada el carnet per tornar-lo a demanar: afiliat de base a les llistes, però sense masses preocupacions més que accentuar la desempara dels joves amb llur interinitat permanent. Però no fem la llàgrima fàcil, jove, que no milita a fumar porros a la Plaça dels Àngels, a la plaça Georges Orwell, a una escola de l’Opus, o a Baqueira Beret. A Lenin no l’emocionaven els obrers perquè sí en una rasa i a 6º sota zero, els volia virils amb consciència de classe, sense vodka i amb cervell, dins dels soviets sí, però en l’avantguarda revolucionària: els bolxevics. Fins i tot l’art comunista té un paral·lel amb el feixista, és realista i troba decadent tot allò que és abstracció. La fugida dels eslaus que s’havien transportat des del tronat art dels icones de l’Església Ortodoxa medieval al postimpressionisme dels Cezanne, Toulouse Lautrec, Van Gogh, Gauguin, Mondrian, Klee, Kandinsky, Picasso, Miró... tot va haver d’esperar a la mort d’Stalin que només tolerarà un geni Malevic, i cap dona tot i que la Conciarova és superba. Com la Dolors. L’Àngel Busquet no fem virolles em va saludar i em vaig aturar un moment car la marejol de la massa és impredictible (Ortega y Gasset, la rebelión de las masses, la España invertebrada un dels insults més grans fets a si mateix, el Gasset el deia als espanyols invertebrats o cucs, destinats a durar poc, de fet encara no hem traduït l’escriptura dels nostres bàrbars i més enllà de la Dama d’Elx, només tenim discussions bizantines i només dediquem un 13% del pressupost en investigació a les Ciències; mentre les Humanitats esllangueixen a mans dels saberuts, un xic orgullosos de mantenir el grec i el llatí clàssics, investigar sobre l’alfabet dels gots, sabent que els algoritmes han existit sempre en forma de fúria dels déus o de les bombes atòmiques. Certament tot està inventat però no recordat, i en el record està la clau de l’empirisme col·lectiu que du a la veritat que fa el camí de ronda aliena a les passions dels homes. La Dolors em va dir l’Àngel Busquet anarquista destacat, membre del comitè d’empresa de l’antiga mosca (CRESA), espectador i partícip de l’escissió de la històrica CNT en CGT, tot i que ambdues conviuen en l’imaginari del cant de A les barricades i la música polonesa que fou comuna entre vull pensar: quatre internacionals. La primera comunista i anarquista, la segona comunista, la tercera comunista i la quarta el mateix. On són els socialistes? Caçant papallones enmig de la Tercera Internacional del Capital i de l’economia de mercat. Ells amb la seva incapacitat no aturaren l’imperialisme durant la I Guerra Mundial, i alguns pacifistes es refugiaren a Suïssa creant la Internacional dos i mig. Si no fas la revolució te la fan i amb milions de Kerenskis no haguessím pogut aturar els soviets d’obrers, soldats, camperols i diputats; sols lluitant contra una ridícula revolució burgesa russa que va durar mesos. La Dolors, havia mort i a mi totes aquestes disquisicions no em feien res. Vaig seguir el carrer Fontanella fins al caramull de camarades, com el millor dels zombies del director Romero que havia vist en una pel·lícula a Sarrià, em devorava a mi mateix en una entranya simbiosi a tres del Saturn canibalitzant-se amb el seus fills. La Dolors havia desaparegut, i és la millor amiga en dotze anys, es diu aviat. També havia escoltat frases desagradables al voltant de la meva persona, jo era massa català, jo no sabia escollir els neus amics... I que consti que ha partir d’aquell 7 de juliol de 1975 vaig tenir el millor cap que he tingut mai i és just escriure el seu nom sencer: José Azorín Zurita. Tots en coneixíem prou en l’entramat social. Als baixos de l’edifici de Cresa (la mosca) hi havia una Farmàcia que oferia descomptes de fins el 25% en articles que no passaven per la seguretat social. Cresa oferia una infermera a la setmana per controlar les malalties dels seus empleats. Aquests podien tenir cartera pròpia de clients treballada com fos i on fos. La formació anava a càrrec del Sindicat Nacional de l’Assegurança falangista, si estudiaves i et presentaves a l’examen i aprovaves tenies un 10% més del sou. En el meu cas la feina que feia de vuit a tres era calcada o més de la que demanava el sindicat, i em vagi presentar a l’examen amb els meus llibres els vaig treure i en un temps, el company em va dir que havia aprovat: educació a distància. Els estudiants calia que estiguessím una mica invisibilitats fóssim de qualsevulla branca universitària, els sindicats funcionaven i apareixia un pare amb els drets a la mà, dret a l’atur perquè el seu fill continués medicina. Un cas curiós a fe de que em toca a mi va ser el de Ramon Graells Bofill, advocat d’extrema dreta amb el qual vaig coincidir a l’oficina de la caserna, i a més fou ell qui va influir en el capità perquè fos el seu aprenent. I em va ensenyar i molt bé, no tenia pèls a la llengua i igual defenia que Mussolini no havia matat ha ningú, i que la Condició Humana de Malraux, que per cert em va regalar, no valia res; s’abraçava i defenia la seva lògica de patriota. Ell, el Ramon Graells Bofill feia un tàndem amb un tal Miguel Asín Gaspar, ambdós es llicenciarien bastant abans que jo, que ho faria el 15 de març de 1975, ja havia estat executat l’almirall Carrero Blanco i tot eren tornes que dramatitzaven els Joglars de l’infame Boadella. Puig Antic al garrot el 1974, i encara els camps de la mort de Cerdanyola el 27 de setembre de 1975. El Ramon no ens despistéssim era advocat ja i tenia una CRESA (la mosca) que l’esperava i jo no ho sabia, així que dies més tard. Apareix en el meu escriptori i em saluda. Tenia comunistes per tots cantons menys per un que era la Dolors, i evidentment entre un geògraf, i altra gent la cosa no va marcar més. És més, quan al dos nouvinguts la Montse Lecina que se suïcidaria anys a venir i jo ens van denegar un plus de paga per novells, tota l’oficina va amenaçar en prorratejar la seva. I el cap de personal rectificà. La paga es va fer extensiva encara que estiguessis en període de proves de sis mesos. La Dolors havia mort de càncer de pit segurament i jo voltant per la Plaça de Catalunya envoltat de camarades i amb la lògica amenaça de les gossos guardians (Paul Nizan, i que ningú no s’ofengui), vaig mig caure de genolls com Crist camí del camp de cal·laveres, tot i que només un trosset. Em vaig fer un set al pantaló i un bon trau a la cama. La sang brollava i algú es va oferir a ajudar-me. Només ho podia fer la Dolors des del cel. I vaig maleir a l’Àngel Busquet, car en aquell moment hauria d’haver callat. Per ximpleries del transport l’Àngel esdevingué la llum bella de déu, sense sexe, i comandant de molts altres àngels que es va rebel·lar contra déu. I aquest, generós, és l’amo de l’eternitat, el condemnà a viure com sempre. I ha partir de llavors habita entre nosaltres en forma de vampir, quan veieu passar un àngel per davant d’un mirall i no s’hi reflecteix és el dimoni.
Una companyia d’assegurances en gran ja existia en el paradís. Déu creà el cel i la terra. Les persones, els animals i les coses, la llei de gravitació universal i les darrers teories de Marx, Einstein, Freud i Darwin. Déu ho crea tot perquè és un oxímoron: un motor immòbil, quan en veieu un no el llenceu ja que pot ser déu o una mil milionèsima part de déu. Com allò del metro centesimal definit magistralment pels francesos a partir d’una simple barra d’iridi, com la separació terràqüia a partir de Greenvich: el catalans per exemple som orientals mentre que el Musk i el Trump són occidentals, com a mínim geogràficament, cosa que és un consol.
La Dolors havia mort en alguna estança de la meva pobre existència, i jo tenia l’obligació de donar forma a la seva memòria. Jo li havia venut un sis-cents de la Seat i ell al poc el canvià amb la seva amiga que també coneixia el grec modern per un Ford Fiesta. Un amic seu i meu, el Jordi Capilla infermer i oficinista com nosaltres ens fornia de llibres de l’antiga Editorial Bruguera. Fora de la feina es trobaven per fer esports, sortir a comprar, lligar, etc. I apareixien noves parelles en l’endogàmic món de les oficines (el paradigma de l’oficina catalana recordeu és la del Cadci i la Vaga de la Canadenca). A partir d’aquí totes les oficines són iguals, per un cantó els xivatos que cantes les malifetes dels capitalistes. I per un altre cantó els capitalistes que cerquen accionistes per continuar menjant, dormint i follant, fins que rebenten de satisfacció, esperem que no ens esquitxi la merda, la CRESA vull dir, la mosca. L’altra dia, els grafiters de tant en quan, a banda de destrossar parets deixen anar un missatge, en aquest cas: Rojama, es referien al poble kurd, la major nació sense estat en nombre d’habitants del món. Sense comptar un pis de Nou Barris, o un campament irregular de tendes de campanya. A la fi la definició de lumpen és flexible mentre qualssevol sicari no et foti un tret al cap. La Dolors, vaig escriure un correu electrònic a Allianz l’hereva de la mosca Cresa, els hi vaig donar tona mena de raons i encara estic esperant resposta, per la multinacional és una empleada més, per a mi, amic i historiador un record. Insistiré.
L’economia social no ve del feixisme sinó de la Restauració borbònica amb Cánovas y Sagasta, i la instauració del dret a votar amb tupinada o sense, amb guerra de Cuba amb les tres nissagues del XIX i XX, borbons, bonapartes, i saboies; dues repúbliques i dos premis Nobel de ciències (Severo Ochoa i Ramon y Cajal). El feixisme no és burgés és l’excepció a la dreta de la burgesia, els seus ideals són platònics estan a la caverna. I el seu llenguatge és com el de l’odiós capità Alastriste del poca solta del Reverté... Sánchez Dragó, Vargas Llosa, Ramon Tamames, i influencers com Felipe I González parternair d’Alfonso Guerra i Akenaton dels Ave, l’entrada a l’Otan, els pactes de la Moncloa, etc, etc. La virtut potser rau entre els polítics que no existeixen o que duren poc: Alfonso Suárez, Calvo Sotelo. Durar en política deu ser molt dur sobretot perquè no existeix la paraula perdedor sense un però que no sigui l’expulsió, la presó, un negoci personal o una memòria marginal. Per això ser anarcosindicalista és una manera de ser feliç.
Dolors: factura simplificada
Ella ja té el meu missatge, mentre bufa el vent al pla de Barcelona i els docents fan vaga, esclar que sense vaga no hi ha cèntims, i que amb cèntims no hi ha patró. Cosa bastant profitosa i de sentit comú. A Rubí ho saben bé els únics que van fer alguna cosa interessant per a la població foren els casinos republicans i els protestants. La resta ballant la sardana al voltant de l’església de sant Pere, mentre la riuada se’n duia la ma d’obra del sud (la Dana sempre ha existit com les inundacions de les zones despoblades) Ara a l’Aragó, els cenetistes varen mantenir a ratlla el feixisme a 150 quilòmetres Barcelona, voten grans tecnològiques, segurament se’ls hi enfonsaran els Monegros, que resin al fundador de l’Opus que tenen enterrat a ca seua, i si arriben a temps que col·loquin els murals de Sixena al despatx de qualssevol Bill Gates, Elon Musk o Epstein (epd). No ens posem cínics, ço ho deu dur l’edat. Tot i que em veig amb 15 anys llegint un munt d’anarquistes i un altra de marxistes. Hi segueixo.
Senyorejava ja el principi d’estiu de 1975, el 7 de juliol, a la capital dels navarresos, els únics que han tingut quelcom semblant a un estat dins de la colònia dels bascos, celebraven el sant Fermí. Una festa bàrbara on els bous enfollits son apallissats fins a morir per humans. Si bé les primeres places de bous son catalanes, es conserven com a museus i es fan festes encara amb regust bàrbar, depèn de l’extrema dreta que governi: Catalunya del Nord. Al principat com a Les Canàries no es menja bou de plaça sinó d’escorxador. Una tal Montse Lecina, poca broma se suïcidaria anys a venir amb tot un títol de Llicenciada en Història de l’Art, i jo, un estudiant de carrera que havia dit que no ho era, només vaig afirmar que tenia el COU, i al cap de personal li vaig dir que em tenia per a que li fos menester: no pot ser més llest el ratolí que el gat. L’empresa en qüestió duia el nom de CRESA (Compañía Reaseguros Española Sociedad Anónima). Ara hi ha un altra Cresa que funciona lligada la pesta procina. Mirant la Viquipèdia del moment vaig descobrir que si que existia una Cresa: és una mosca!
L’oferta salarial era molt baixa i la categoria laboral d’auxiliar administratiu, l’horari de 8 am a 15 am; i si t’espavilaves amb una mica de sort assolies la categoria d’oficial 2ª, 1ª i cap de negociat, vaig marxar amb aquest títol el 1982, ja acabada la carrera i treballant des que el setembre de 1979 em van oferir alguna cosa en una acadèmia.
La Dolors García Ortin era una oficinista que vestia amb una bata de blau voluntària però inequívocament recomanada per l’establishment. Les noies, senyores o elements femenins rarament passaven de la categoria de cap de negociat. Llur funció era escriure a màquina el que li dictaven els nois. Òbviament havia nois per a tot, papissots, pòtols, amb mili i sense mili, dels que no es sabien fer el nus de la corbata, i dels que creien que els nens es feien fent un forat al melic. Tant se val: l’home serveix per bou i la dona per verge Maria. La Dolors era un punt de llum d’aquells que enlluernen, el seu pare treballava a la Seat (com no! És la capital real de Catalunya a Martorell) i deixava la dona a casa i fins i tot en moments crítics havia ofert a la Dolors deixar de treballar. Sembla ser que vivien en un pis molt petit al Clot, i que de nit havien de fer mans i mànigues per dormir. La qual cosa jo també he viscut: onze persones en 72 metres quadrats, requereix molta infraestructura, en aquest cas, la comandant era la meva àvia materna andalusa ajudada per la senyora de la neteja andalusa que es desplaçava des del Somorrostro, barraques i salnitre, a la Barcelona de la postguerra. Quan dic que soc del Poble Nou, d’un edifici què és al 22@, em quedo pensant i dic, no pot ser: jo anava a la dreta de l’Eixample a estudiar enmig de rates i quan construïen l’autopista que va cap el Maresme el 1968, vaig caure per una rasa i em vaig fer un esquinç bastant potent camí dels maristes que no va resultar impediment, redeu! Per jugar a bàsquet amb el RCD Español de Barcelona. Era alt i maldestre, aquí va acabar la cosa.
La Dolors de petita havia estat grassoneta, cosa habitual en la postguerra, la gana dels pares es projectava sobre uns fills, als quals s’atipava de farinetes americanes o carn argentina. El que és aquí, el feixisme només proporcionava de prestigi a policies, falangistes, militars i capellans per adoctrinar. Es va passar de l’analfabetisme en paper (llibres) al de la ràdio i després la tele. Per tant, l’espanyol -no és l’únic, és un animal que mira pantalles. I s’hi veu reflectit amb una mena de somriure obtús, del qual la paraula preferida és “mira, mira, mira!” com Narcís que de tant mirar la seva imatge al riu i bavejar sobre la seva bellesa, i va caure, i es va ofegar (no confondre amb el sant Narcís de Girona el de les mosques, recordeu CRESA!
Com que treballàvem a tocar unes quinze persones màxim en un revolt de moltes oficines dedicades a altres menesters, vàrem fer amistat, sobretot al matí quan coincidíem al metro de la línia roja del Clot i baixàvem a Diagonal. On vaig sentir la música fúnebre de la matinada del 2O de novembre de 1975, el feixista Franco havia mort, però no el feixisme. Tothom recorda aquell dia com un esclat d’alegria, mentida! El pobles no es treu les carenes en unes poques hores d’eufòria. Tothom havia anat a manifestacions de la Seat i al Químic de Sarrià, tothom havia sentit trets... però ser viu es tenir el regust de la mort sempre a l’empara de la teva memòria. No soc jo el protagonista ni de bon tros, soc el relator, el missatger. La protagonista és la Dolors, físicament la recordo com un àngel, una veu magnífica i dolça, un somriure permanent, un saber estar amb les seves companyes amb les que compartia les quites de la manca de futur professional. ¿Què fer com diria Lenin? Llegir, estudiar, treballar i si es pot viatjar. Li agradava Grècia, no l’antiga sinó la moderna, cosa que evidentment deixava un punt d’originalitat. Qui més ni menys que hagués estudiat havia fet grec clàssic, i en sabia l’alfabet i inclús jo hi havia viatjat sense entendre res de grec modern. La Dolors amb una amiga van iniciar el viatge iniciàtic de parlar el grec coetani. El que es parla ara! Era una intel·ligència prodigiosa que cercava un amor vers les lletres distintes. Recentment he llegit una bona novel·la de Massimo Manfredi on en algun moment una mítica colla de legionaris romans enmig d’Àsia i a punt de morir pels imperis orientals, per sobreviure, renuncien a llur idioma es prohibeixen entre ells no parlar una altra cosa que l’idioma de la gent del voltant: renuncien a la seva cultura per salvar la vida! La Dolors va aprendre un idioma estrany en aquell moment, i malgrat conduir, viatjar, casar-se i tenir fills... sempre va ser per a mi el màxim dogma de la persona: l’afabilitat. Naturalment per a mi és un dogma que reservo molt més a les dones que als homes, per una qüestió de gènere, m’han manat dones i he manat dones. Tot i que estic segur que la societat m’ha donat peixet per ser mascle, per a que gambi com un posseït, mentre que aquelles que s’ho miren, interiorment amb un somriure sorneguer, em deixen aparcat.
Amb la Dolors vàrem treballar un munt d’anys plegats. I més o menys seguia l’estel de les seves cuites, aventures, conscient que en paral·lel ambdós ens fèiem grans. Però com que en aquells moments no havia el devessall barroc d’imatges d’ara, no en conservo d’ella ni una trista fotografia. No se si es bo o dolent, com a mínim estimula el record, imaginar-la com era, i com compartíem juguesques de joventut en els pocs moments en que els caps no feien de caps, que passa tot sovint. Manta de vegades l’anonimat és l’espai de la llibertat, del contrari i entre altres coses no hagués aparegut la urbs actual.
No oblidéssiu la Dolors, sense ella no hi hauria poesia de la bona a la meva vida. En algun moment o altre has de trobar l’amor de la teva vida, però mai has de deixar de somniar ucrònicament (vs. Charles Renouvier, fenomenalògic). Jo vaig marxar del seu costat dotze anys després i a través d’amics comuns ens seguíem la pista a distància. Quan va tenir un fill li vaig deixar a la recepció de la Companyia d’Assegurances un exemplar de la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives, un llibre de capçalera per a tot català. Si em va telefonar o no per donar-me les gràcies no té la més mínima importància. Encara ara em sembla un present ridícul davant del que ella només sense dir, deia. Era valenta, decidida, no callava quan els altres no tenien raó, i tothom hi confiava. Un amic comú de la Transició (1975-1982), Amador María Barranco, polititzat fins al moll de l’os en va fer lloa del maoisme i la va integrar al seu sindicat, cosa que també afectava a altres membres de CRESA i asseguradores annexes i sòcies, mitjançant patronals diverses i tractes de favor sobretot amb italians i després alemanys. De fet amb les primeres eleccions del 15 de juny de 1977, Esquerra Republicana de Catalunya es va presentar a Madrid amb la candidatura dels comunistes maoistes i va treure un escó. I jo vaig votar aquesta coalició. Trotsquistes, castristes, titistes, estalinistes, albanesos: orient bufava cap a Occident i Occident l’entomava com podia, atès que el Mur de Berlín era un símbol no una realitat: el 1945, com ara, soviètics i ianquis havien guanyat la guerra i s’havien repartit el escons dels cinc principals llocs del món a l’ONU: URSS, EUA, Gran Bretanya, França i la futura República Popular de la Xina. ¿Què no són rics també italians, alemanys i japonesos? sí, però d’alguna manera encara estan pagant un passat feixista. Franco el feixista casolà es va arrecerar com una cuca darrera dels EUA i va esperar que vingués Mr. Marshall per refer el país que feixistes italians i nazis alemanys havien desfet. Franco era el botxí i quan van desaparèixer els seus comitents, cercà aliances a la desesperada, matant ací, matant allà.
Naturalment de tot te’n vas donant molt a poca poc, un dia a l’escola, un altre dia a l’escola, un altre dia a l’escola; fins que arribes a la universitat i tens cinc anys per davant, una feina, una parella, i discretament vas fent un campus de ciències socials farcit de reivindicacions que cada vegada més amplien la música del romanticisme i no et deixen veure la realitat del materialisme dialèctic. Escola de marxistes! I prou. No hi ha argument que no es pugui rebatre amb les eines equivocades o no de Karl Marx. I sort, que teníem en algú en que confiar amb la seva mirada paternalista del més enllà dels seus llibres. Ara una cita, ara una paràgraf, però sobretot un llibre que el primer que et diuen els bons professors és que no has interpretat bé (i pensen: perquè no has vingut a classe). Un hom es proposa ser professor d’Història i ho serà, per tant, la seva quota està assolida. Però i la Dolors?
Recorde’m-ho, era una excel·lent oficinista, coneixia el grec modern, es cuidava, tot i que de menuda ja va tenir un bony al pit afortunadament extirpat, ha distància haguéssim estat un matrimoni feliç, uns doblers per aquí uns altres per allà, somniar o el que jo dic pretensiosament fer ucronies és barat mentre no sona el despertador.
Recomano sempre estar en les institucions sense que aquestes t’emprenyin massa, en aquest cas si treballes o vols treballar, el sindicat és la teva llar. Si et situes amb una mica de lògica i no vols ser l’heroi de Nietzsche (el va llegir magníficament el nostre Joan Maragall). El més normal és que sense pauses et pengis l’etiqueta d’aurea mediocritas. Fes-te’n el desentès amb les responsabilitats de manar grans manats d’ovelles i crea per crear, oblida-te’n del mon. Fes com el vell talp marxista, moltes galeries, fins a enfonsar el sistema. Com que Marx ho va fer pràcticament tot en el seu paradís mental, i cal viure de renda, la metàfora (i que em perdoni Quim Monzó que és d’aquells de plantejament, nus i desenllaç i no li agraden les metàfores ni el teatre, a mi tampoc, és lent i poc històric). La metàfora estava pintada al capvespre davant dels barracots de la UB de Geografia i Història, a tocar les torres de la mateixa facultat a tocar la Diagonal barcelonina on un 26 de gener de 1939, havien desfilat els feixistes, pensant que ja si quedarien Catalunya, senyors, la Catalunya d’ara es va fer entre dues Exposicions Universals, la de 1888 i la de 1929. Torno a la paret davant dels barracots, hi havia una pintada. Una pintada és un missatge escrit en menys de 12 lletres que tingui sentit. És com un comentari de text literari, primer cal escriure alguna cosa i després posar-li un títol. Què és el més difícil: el meu és factura simplificada, quan arribes als 72 anys no demanes grans pòlisses, ni títols de propietat, vols morir fent una mica la punyeta, el just per a ser o no recordat. Tornem a la pintada, era contundent i en llengua espanyola o/i castellana, els que la parlen tenen un problema de fronteres, ja que han perdut els grans referents per construir diccionaris decents: l’últim va ser Roberto Bolaño i va morir el 2003, que li preguntin a Jorge Herralde o a Jaume Vallcorba que al cel sia. La pintada deia en espanyol: haz como el viejo topo folla mucho y trabaja poco. Naturalment la traducció al català seria com cantar caramelles a Montserrat: cursi però bonic en un país de republicanots i anarquistes dels bons.
Com un hom en algun moment va ser anarcosindicalista i a l’ensems admirador d’Andreu Nin i de Lev Trotsqui, i no sols ha estat davant la tomba de Marx, si no també cercant les petjades del genial oponent d’Stalin a l’illa del príncep de marbre turca i allotjament provisional d’aquest Lev Davidovich Bronstein, jueu. Vull dir que els comunistes son una mena de comunitat fraternal que té en comú amb els jueus la manca de pàtria, naturalment que tenen llur identitat arrelada i fins i tots en determinats moments pot estar fanatitzada i es revolta de baix a dalt, sempre, i és important de dalt a baix: les oracions sempre són les mateixes, per exemple Trump mai no tindrà el Premi Nobel d’Economia i és una bèstia ferida i la riota dels seus companys d’estudi. Putin és un policia que vol garantir l’ordre provocat pel desordre (llegiu la Taronja Mecànica i la transposició cinematogràfica d’en Kúbrick). La UE és nostra Ucraïna és Europa i Zerenski era un actor com Ronald Reagan. Netanyahu és un genocida i les seves víctimes com no tenen Estat no tenen cara. Ara anem amb el Merco Sur i la Índia i acabarem a la Xina com Marco Polo. Les xarxes de pedofília i narcotràfic fins a cert punt banals, amaguen l’antropofàgia incestuosa del Capitalisme.
Allò que es diu que no es pot somniar el que es vol es una falòrnia, es qüestió de proposar-ho i cercar un somni adient en el camp de l’hedonisme, l’epicureisme i la materialitat més conspícua. Tria un tema i somniaràs el que vulguis, ara vigila amb qui dorms. La vida conscient és el regne d’Eros, la inconscient també. I la Dolors, malgrat el nom no era un oxímoron en si mateixa, era el paradigma de la felicitat.
Anava jo trescant Pau Claris avall en una manifestació anti sistema, els joves duien esprais i palanques i arrancaven caixers automàtics, i els diners suposo que volaven cap a endins per a preocupació de les càmeres de seguretat, els vigilants jurats. Una vegada vaig sentir un oferint el wàter de l’empresa a un mosso d’esquadra: la fraternitat dels que trepitgen els carrers. Bé, anava Pau Claris avall per girar per Fontanella i arribar a Plaça Catalunya i enfilar Passeig de Gràcia cap a casa, a peu. Tot sense autos ni motos. Potser busos i metro. Barcelona és una ciutat complexa, que li diguin als conductors de la Renfe que venen ací a treure el carnet de conduir, i ben aviat demanen el trasllat al desert de Mongòlia, vull dir als Monegros al costat de les grans tecnològiques que tant de diner han de deixar als aragonesos del pp/vox, la democràcia cristiana molt cristiana de l’opus; i l’extrema dreta al voltant del barranc de la seves contradiccions ideològiques. Per cert que Vox va ser fundada pe un català en Vidal Quadras, i qui més ni menys té parents per aquestes llars. Mentre a Madrid la Ayuso ha desfermat la febre privatitzadora del coneixement construint a dojo aules més intel·ligents que ella. Ací a Catalunya, el Principat, els Països Catalans, la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord i l’Alguer... tenim la Ramon Llull que era un capellanot, i d’ell en derivaren blaquernes, ieses i universitats catòliques que ben segur arribaran fins a Lovaina. Quan, realment el que funciona a l’oficina de la Puntual de Santiago Rusiñol és tenir ara una universitat líder, la pública de Barcelona, i una constel·lació de públiques com la Autònoma del Vallès Occidental, la Pompeu Fabra del Raval i la Politècnica. La de Vic queda molt lluny i evidentment les universitats que duen el nom d’un historiador com Rovira i Virgili a Tarragona, la de Girona o la de Lleida són del bo i millor.
Anava per Fontanella i la plaça Urquinaona, de la que Josep Mª Castellet deia que era la que tenia més semàfors d’Europa, la plaça que sí tenia era wàters públics al subsol i dutxes on la patuleia es podia arranjar i perfumar el final de setmana, si és que hi arribava, entre les diversions de la Barcelona golfa dels bous de la Monumental i de les Arenes i els camps de pedres de futbol repartits per una geografia desolada que es mantenia feixista al centre, i a la perifèria. Per lluitar contra tot això amb el permís d’en Peiró organitzador anarcosindicalista assassinat pels falangistes per antifeixista. Un altre heroi oblidat. Com Ascaso, com Durruti. Hi ha vida més enllà de Companys i Lairet. I per descomptat més enllà de Pujol que va fent. Deu anar descansat sense el tarambana del Duran i Lleida, enterrador de la Unió Democràtica de Catalunya l’únic partit demòcrata cristià català amb cara i ulls. Encara hi ha un bordegàs amagat sota l’ampli pal·li del socialisme tronat d’obediència madrilenya.
Vaig trobar una companya professora d’escola com jo i em va presentar el seu marit, tot normal. Però a la cantonada entre el servei d’ordre anarquista trobo un amic, l’Àngel Busquet, em va rebre quan vaig decidir entrar a la CGT, després faria la vida sol, i estriparia una vegada el carnet per tornar-lo a demanar: afiliat de base a les llistes, però sense masses preocupacions més que accentuar la desempara dels joves amb llur interinitat permanent. Però no fem la llàgrima fàcil, jove, que no milita a fumar porros a la Plaça dels Àngels, a la plaça Georges Orwell, a una escola de l’Opus, o a Baqueira Beret. A Lenin no l’emocionaven els obrers perquè sí en una rasa i a 6º sota zero, els volia virils amb consciència de classe, sense vodka i amb cervell, dins dels soviets sí, però en l’avantguarda revolucionària: els bolxevics. Fins i tot l’art comunista té un paral·lel amb el feixista, és realista i troba decadent tot allò que és abstracció. La fugida dels eslaus que s’havien transportat des del tronat art dels icones de l’Església Ortodoxa medieval al postimpressionisme dels Cezanne, Toulouse Lautrec, Van Gogh, Gauguin, Mondrian, Klee, Kandinsky, Picasso, Miró... tot va haver d’esperar a la mort d’Stalin que només tolerarà un geni Malevic, i cap dona tot i que la Conciarova és superba. Com la Dolors. L’ Àngel Busquet, no fem virolles, em va saludar i em vaig aturar un moment car la marejol de la massa és impredictible (Ortega y Gasset, la rebelión de las masses, la España invertebrada un dels insults més grans fets a si mateix, el Gasset el deia als espanyols invertebrats o cucs, destinats a durar poc, de fet encara no hem traduït l’escriptura dels nostres bàrbars i més enllà de la Dama d’Elx, només tenim discussions bizantines i només dediquem un 13% del pressupost en investigació a les Ciències Socials i de fora ens desxifraran el que volien gots i d’altres abans de la desfeta del 476 de la Roma Occidental; mentre les Humanitats esllangueixen a mans dels saberuts, un xic orgullosos de mantenir el grec i el llatí clàssics, investigar sobre l’alfabet dels gots, sabent que els algoritmes han existit sempre en forma de fúria dels déus o de les bombes atòmiques. Certament tot està inventat però no recordat, i en el record està la clau de l’empirisme col·lectiu que du a la veritat que fa el camí de ronda aliena a les passions dels homes. La Dolors em va dir l’Àngel Busquet anarquista destacat, membre del comitè d’empresa de l’antiga mosca (CRESA), espectador i partícip de l’escissió de la històrica CNT en CGT, tot i que ambdues conviuen en l’imaginari del cant de A les barricades i la música polonesa que fou comuna entre vull pensar: quatre internacionals. La primera comunista i anarquista, la segona comunista, la tercera comunista i la quarta el mateix. On són els socialistes? Caçant papallones enmig de la Tercera Internacional del Capital i de l’economia de mercat. Ells amb la seva incapacitat no aturaren l’imperialisme durant la I Guerra Mundial, i alguns pacifistes es refugiaren a Suïssa creant la Internacional dos i mig. Si no fas la revolució te la fan i amb milions de Kerenskis no haguessin pogut aturar els soviets d’obrers, soldats, camperols i diputats; sols lluitant contra una ridícula revolució burgesa russa que va durar mesos. La Dolors, havia mort de càncer, i a mi totes aquestes disquisicions no em feien res. Vaig seguir el carrer Fontanella fins al caramull de camarades, com el millor dels zombies del director Romero que havia vist en una pel·lícula a Sarrià, em devorava a mi mateix en una entranya simbiosi a tres del Saturn canibalitzant-se amb el seus fills. La Dolors havia desaparegut, i és la millor amiga en dotze anys, es diu aviat. També havia escoltat frases desagradables al voltant de la meva persona, jo era massa català, jo no sabia escollir els neus amics... I que consti que ha partir d’aquell 7 de juliol de 1975 vaig tenir el millor cap que he tingut mai i és just escriure el seu nom sencer: José Azorín Zurita. Tots en coneixíem prou en l’entramat social. Als baixos de l’edifici de Cresa (la mosca) hi havia una Farmàcia que oferia descomptes de fins el 25% en articles que no passaven per la seguretat social. Cresa oferia una infermera a la setmana per controlar les malalties dels seus empleats. Aquests podien tenir cartera pròpia de clients treballada com fos i on fos. La formació anava a càrrec del Sindicat Nacional de l’Assegurança falangista, si estudiaves i et presentaves a l’examen i aprovaves tenies un 10% més del sou. En el meu cas la feina que feia de vuit a tres era calcada o més de la que demanava el sindicat, i em vagi presentar a l’examen amb els meus llibres els vaig treure i en un temps, el company em va dir que havia aprovat: educació a distància. Els estudiants calia que estiguéssim una mica invisibilitats fóssim de qualsevulla branca universitària, els sindicats funcionaven i apareixia un pare amb els drets a la mà, dret a l’atur perquè el seu fill continués medicina. Un cas curiós a fe de que em toca a mi va ser el de Ramon Graells Bofill, advocat d’extrema dreta amb el qual vaig coincidir a l’oficina de la caserna, durant la mil, i a més fou ell qui va influir en el capità perquè fos el seu aprenent. I em va ensenyar i molt bé, no tenia pèls a la llengua i igual defenia que Mussolini no havia matat ha ningú, i que la Condició Humana de Malraux, que per cert em va regalar, no valia res; s’abraçava i defenia la seva lògica de patriota. Ell, el Ramon Graells Bofill feia un tàndem amb un tal Miguel Asín Gaspar, ambdós Ramon i jo ens llicenciaríem abans o després a la Universitat, estava cantat. abans que jo, que ho faria el 15 de març de 1975, ja havia estat executat l’almirall El 20 de novembre de 1975 Franco va morir, però Carrero Blanco abans havia estat executat i tot eren tornes que dramatitzaven els Joglars de l’infame Boadella. Puig Antic al garrot el 1974, i encara els camps de la mort de Cerdanyola el 27 de setembre de 1975. El Ramon Graells no ens despistéssim era advocat ja i tenia una CRESA (la mosca) que l’esperava i jo no ho sabia, així que dies més tard. Apareix en el meu escriptori i em saluda. Tenia comunistes per tots cantons menys per un que era la Dolors, i evidentment entre un geògraf, i altra gent la cosa no va marcar més. És més, quan al dos nouvinguts la Montse Lecina que se suïcidaria anys a venir i jo ens van denegar un plus de paga per novells, tota l’oficina va amenaçar en prorratejar la seva. I el cap de personal rectificà. La paga es va fer extensiva encara que estiguessis en període de proves de sis mesos. La Dolors havia mort de càncer de pit segurament i jo voltant per la Plaça de Catalunya envoltat de camarades i amb la lògica amenaça de les gossos guardians (Paul Nizan, i que ningú no s’ofengui), vaig mig caure de genolls com Crist camí del camp de cal·laveres, tot i que només un trosset. Em vaig fer un set al pantaló i un bon trau a la cama. La sang brollava i algú es va oferir a ajudar-me. Només ho podia fer la Dolors des del cel. I vaig maleir a l’Àngel Busquet, car en aquell moment hauria d’haver callat. Per ximpleries del transport l’Àngel esdevingué la llum bella de déu, sense sexe, i comandant de molts altres àngels que es va rebel·lar contra déu. I aquest, generós, és l’amo de l’eternitat, el condemnà a viure com sempre. I ha partir de llavors habita entre nosaltres en forma de vampir, quan veieu passar un àngel per davant d’un mirall i no s’hi reflecteix és el dimoni.
Una companyia d’assegurances en gran ja existia en el paradís. Déu creà el cel i la terra. Les persones, els animals i les coses, la llei de gravitació universal i les darrers teories de Marx, Einstein, Freud i Darwin. Déu ho crea tot perquè és un oxímoron: un motor immòbil, quan en veieu un no el llenceu ja que pot ser déu o una mil milionèsima part de déu. Com allò del metro centesimal definit magistralment pels francesos a partir d’una simple barra d’iridi, com la separació terràqüia a partir de Greenvich: el catalans per exemple som orientals mentre que el Musk i el Trump són occidentals, com a mínim geogràficament, cosa que és un consol.
La Dolors havia mort en alguna estança de la meva pobre existència, i jo tenia l’obligació de donar forma a la seva memòria. Jo li havia venut un sis-cents de la Seat i ell al poc el canvià amb la seva amiga que també coneixia el grec modern per un Ford Fiesta. Un amic seu i meu, el Jordi Capilla infermer i oficinista com nosaltres ens fornia de llibres de l’antiga Editorial Bruguera. Fora de la feina es trobaven per fer esports, sortir a comprar, lligar, etc. I apareixien noves parelles en l’endogàmic món de les oficines (el paradigma de l’oficina catalana recordeu és la del Cadci i la Vaga de la Canadenca). A partir d’aquí totes les oficines són iguals, per un cantó els xivatos que cantes les malifetes dels capitalistes. I per un altre cantó els capitalistes que cerquen accionistes per continuar menjant, dormint i follant, fins que rebenten de satisfacció, esperem que no ens esquitxi la merda, la CRESA vull dir, la mosca. L’altra dia, els grafiters de tant en quan, a banda de destrossar parets deixen anar un missatge, en aquest cas: Rojama, es referien al poble kurd, la major nació sense estat en nombre d’habitants del món. Sense comptar un pis de Nou Barris, o un campament irregular de tendes de campanya. A la fi la definició de lumpen és flexible mentre qualssevol sicari no et foti un tret al cap. La Dolors, vaig escriure un correu electrònic a Allianz l’hereva de la mosca Cresa, els hi vaig donar tona mena de raons i encara estic esperant resposta, per la multinacional és una empleada més, per a mi, amic i historiador un record. Insistiré.
L’economia social no ve del feixisme sinó de la Restauració borbònica amb Cánovas y Sagasta, i la instauració del dret a votar amb tupinada o sense, amb guerra de Cuba amb les tres nissagues del XIX i XX, borbons, bonapartes, i saboies; dues repúbliques i dos premis Nobel de ciències (Severo Ochoa i Ramon y Cajal). El feixisme no és burgés és l’excepció a la dreta de la burgesia, els seus ideals són platònics estan a la caverna. I el seu llenguatge és com el de l’odiós capità Alastriste del poca solta del Reverté... Sánchez Dragó, Vargas Llosa, Ramon Tamames, i influencers com Felipe I González parternair d’Alfonso Guerra i Akenaton dels Ave, l’entrada a l’Otan, els pactes de la Moncloa, etc, etc. La virtut potser rau entre els polítics que no existeixen o que duren poc: Alfonso Suárez, Calvo Sotelo. Durar en política deu ser molt dur sobretot perquè no existeix la paraula perdedor sense un però que no sigui l’expulsió, la presó, un negoci personal o una memòria marginal. Per això ser anarcosindicalista és una manera de ser feliç. La Dolors i jo ara i ací en el més pur existencialisme som una factura simplificada.
Fins ara 3 militars EUA, les afganeses que dic jo, la primera es va quedar despullada a internet i encara fa ginys d’intel·ligència artificial, en el rictus que forma la vida contemporània. La segona, havia pujat de categoria era sergent i suplicava una relació estable, va acabar demanant-me el mail perquè tenia un milió de dòlars penjats amb una herència de son pare, li vaig tallar les il·lusions, pobreta. La tercera afganesa era ja capità i era transsexual, guapota, apareixia en xarxes il·lusionada amb la seva parella. Toret tres són material de ficció.
Dues dones més: la Marga i la Isa, bacanals adolescència platònica i ucronies sense fi. Dues dones més, amigues amigues, per fi, la Dolors i la Manoli, a les quals ofereixo l’altar de la meva amistat, la primera és morta, i la segona rau a 33 kilòmetres de distància.
En resten més, per descomptat però toquen molt de l’aprop i pots prendre mal, els noms es posen sols a l’aigua, i ves a saber on va a parar. Concreta amb la família sortiràs escaldat, és la primera part de la trilogia d’Engels que mai no has entès. Com a científic t’han ensenyat a explicar la Història dels grans volums, no hi ha cap època que porti el nom d’algú, seria pretensiós per part d’aquest algú començar a nomenar ciutats i territoris amb el seu nom. Per exemple, el darrer gran president dels EUA va ser Franklin Delano Rooseveelt i el seu conseller John Maynard Keynes. A espentes i rodolons van domesticar la bèstia de ca seua: el liberalisme doctrinari, no construïren el socialisme però apuntaren el liberalisme democràtic, parlamentari, allunyat de les tradicions ferotges de ser el darrer règim d’esclavatge del món (segle XIX). És l’edat d’or de Gore Vidal. Recordeu que no ens movem d’un parell de segles enrere, abans estaven els puritants i els jacobins. Durant el XX només Lenin té l’altura d’un constructor. La Història si la coneixem ens facilita viure de renda, tot i que la frase més popular és que a mi m’agrada però no en sé prou. L’esola ho resta molt llunyana o ha desaparegut en el record i no hi ha medi que te la recordi tant bé com un bon professor en algun moment de la teva vida. A la fi és allò de la formació permanent: un paleta que sap muntar un wàter però el primer que fa és estripar les instruccions: o no sap llegir o no vol llegir, ningú llegirà per ell. Fins i tot l’emèrit Joan Carles I va aprendre a llegir, i això que no estava gaire dotat. El seu pare que se les va tenir amb el feixista, deia: que bé que llegeix el meu joanet!
Bo no et despistis, tinc al forn una repassada de somnis, qui diu que no es pot somniar el que es vol? Només cal triar un tema: la dona, i oblidar-se dels homes, com que he estat heterosexual tota la vida i ara soc més aviat un eunuc de l’edat provecta: 72 anys, en la jubilació, tinc temps per experimentar... sempre amb gasosa: la dona a partir dels setze anys pot treballar, però fins els divuit no és major d’edat, i és quan es treu el carnet de conduir, continua o no estudiant, viatjant, té amics i promesos. A la fi és un ser relativament lliure tot i que és una península on en algun cantó li espera un fill.
He conegut adults enamorats de menors, i menors enamorats d’adults: mala cosa! Això sí que és una cosa generacional, cada generació ha de respectar-se per darrera amb el retrovisor, i per davant amb les ulleres de llarga distància. Durant el franquisme un règim repugnant fet per militars analfabets, capellanots ressentits, terratinents amb gana capitalista, molta façana i més gana. Durant el franquisme existia no una sinó la pornografia permesa. M’explico, d’una banda la història de l’art proporcionava nus viril que eren arreu i sobretot en la figura dels àngels adolescents de Murillo, per ex. O la venus de l’espill de Velàzquez. Amb Goya es deforma la dona fins a la lletera de Burdeus. L’altra pornografia és l’exòtica o antropològica, proliferen geografies de pobles nadius que van despullats: els negres sobretot. I tothom fa classes d’anatomia amb els negres, evidentment això és racisme. I els negres podien haver fet el mateix amb els feixistes, però... les coses sempre venen de lluny o de prop. L´ús de la nena com a imatge lúbrica s’ha donat als films de Torrent i a Pa Negre, film basat en la novel·la de Teixidor. Encara l’excusa antropològica, ciència que estudia els aspectes marginals de la Història, serveix no per admirar els inuits, els aborígens australians, el poble gitano o els beduïns del desert... a l’ensems, com els kurds i els palestinians, un poble sense fronteres estatals es troba sempre en perill. I encara més les seves criatures, dones i gent gran.
Anoto noms de la llunyania per si algun dia apareixen en els meus somnis: Núria Farré, Rosa Maria Garcia Bergadà... ambdues donen per molt, tot i que la relació crec que tenia més llàgrimes que equitat.
Núria: la toga i la postil·la
Rosa Maria: seràs el meu marit i la postil·la
La Isa no va ser un amor a primera vista tot i que li va faltar poc. S’integrà al petit grups d’amics formats per la Núria, l’Amparo, l’Ada, la Rosa Maria, el Fede i jo. La va dur la Núria sense gaires explicacions. Era més alta que el comú de les noies que jo havia conegut, duia el cabell curt, i vestia d’una manera molt informal: sempre amb texans, jerseis folgats. Si no provenia d’un ambient cumbaià o hippie, ho semblava. Tenia estudis de delineant i terballava amb el seu pare, petit empresari de la construcció. Vivia al carrer Montseny del barri de Gràcia de Barcelona. No era gaire garlaire. Tot i que tenia el somriure fàcil, no reia amb facilitat. Era molt bonica, amb la cara rodona i un tipus perfecte. Amb unes poques sortides en grup sempre de caps de setmana, m’en vaig enamorar. A diferència de la noia que l’havia precedit, i de la qual mai no va saber mai ningú, el meu amor. De l’Isa haviat en va saber la seva amiga Núria i el meu amic el Fede, quan ens trobàvem sempre per separat, la Núria d’una banda, i el Fede de l’altre, si s’esqueia em preguntàvem com ho duia. El Fede era més discret i em consta que mai li va dir res a l’Isa. La Núria, potser perquè passava pel moment en que es creia enamorada de mi, tampoc li va dir res. Jo sortia sovint sol amb l’Isa, una vegada al teatre, després vam prendre alguna osa en una terrassa, i se’m va fer dur el donar-li conversa, era massa callada, i jo intuïa que la nostra relació potser no duraria gaire. Tampoc li vaig dir res; per tant, mai no ho sabré si hagués accedit a sortir amb mi. Pràcticament cada final de setmana ens trobàvem amb una colla molt gran al Flash Flash, un restaurant cafeteria, en el centre glamourós de Barcelona; des d’allí marxàvem a peu fins a Bocaccio, la discoteca de moda de la gauche divine. Bocacció tenia dos grups de clients, els nocturns que són el que van passar a la història; i els de tarda, nosaltres, que marxàvem per anar a sopar a casa. S’anava a escoltar música i a ballar, la Isa feia parella sempre amb mi, i tothom mantenia un to respectuós sobre la possibilitat de lligar amb ella. Després l’acompanyava a la cruïlla de casa seva i ens acomiadàvem fins la propera telefonada, on li proposava sortir. Sempre deia que si. És angoixant pensar en la immaduresa d’aquells anys, quan no s’hagués perdut res, fent-li avinent els meus sentiments: no va ser, i ara me’n penedeixo, i de quina manera.
Conservo unes fotos d’un dia de platja on a la costa del Maresme ens vam anar a banyar, la Núria, la Isa, el Fede i jo. A l’hora de tornar a Barcelona, la Núria no recordo que havia de fer però desaparegué. Nosaltres tres vam fer autoestop i arribàrem a la Rambla, on esperava a la Isa una amiga que va fer les fotos a la Isa, el Fede i jo, després les dues van a anar al Liceu, i nosaltres a vagar fins l’hora de tornar a casa. Les fotos finalment van arribar a les meves mans i les conservo. I sort! Cada vegada que les miro, recordo el bonica que era i el valor que va tenir per mi, a principis de la decada dels 1970.
Una altra vegada per una revetlla, el Fede i jo llogàrem un auto, un Seat 124, conduïa ell car jo no tenia encara carnet. Després de la festa dormirem a la platja i a mig matí vam recollir la Isa, anava amb fandilla, l’única vegada que la recordo, magnífica al seient del darrera, sense cinturó –en aquell moment no ni havia- era sacsejada per la conducció arriscada del Fede. Aquí s’caba el record.
La cosa va acabar sobtàdament, estàvem en una festa en un pis de l’eixample, es ballava i es bevia, vaig entreveure una noia molt bonica, i me’n vaig donar compte que no podia seguir amb una relació inexistent amb la Isa. Ella em va dir que marxava cap a casa, jo la veig deixar marxar, i no la vaig telefonar mai més. Ella no va dir ni ase ni bèstia, no vull pensar que fos indolent, sinó que simplement cercava encara una sortida als seus estudis inacabats, a la seva feina avorrida... El Fede dias després em va mig retreure que deixés tan de cop el sentiment a part. Ho va entendre i va continuar sent el meu millor amic uns anys més. L’amista amb la Núria es va estendre fins el 1976 quan amb un grup viatjàrem a Txecoslovàquia i Polònia.
La Isa sempre serà un record amable i dolorós alhora. Si l’amor és l’adoració perpètua, l’enamorament etern. Ja qui té sort, jo no demano tant, però segur que viure sense estar enamorat és un suplici. Quan hi ha gent que diu que mai ho ha estat, els compadeixo profundament, més que per qualsevol altra cosa.
La Isa era tots els aromes del món, una tarda en una cerveseria de la Rambla, ensenyant-li un bitllet de cent pessetes amb la cara de Becquer, algú m’havia dit que clavant-hi una agulla traspassava l’amoret del darrera. Ço no tingué més importància, m’omplí el perfum de la criatura. Un aroma que encara conservo i intento identificar sovint amb les dones que surten de l’ascensor, les que prenen alguna cosa en la barra d’un bar, les practicants d’esport. No té valor, de vegades apareix en algun succedani, en un gel de dutxa de qualitat. Tot i que la Isa vestia mig hippie, era molt polida. Erem la parella de les zero paraules, i la relació de glacera va baixar a trenta sota zero. Però quin fred!
La Jennifer Amos era la sergent Sherri Gallanger amb pretensions d’espia. Va cercar per internet i va robar un home que li feia patxoca. Ratllava els seixanta anys, i tenia el perfil adequat, classe mitjana baixa, uns estudis universitaris una mica inconcrets, però propers a les Humanitats, i un currículum, sinó brillant, ben presentat. Es feia potser massa propaganda, ell sabrà. L’eina fou el missatger de Facebook, amb la darrera gràcia, un ninot amb fotografia que es mou alegrement pel mòbil, i que fins que no trobes l’ics per eliminar-lo, mareja bastant. La Jennifer per descomptat havia muntat un perfil completament fals, però els homes es deixen enredar amb una certa facilitat i ho provà:
-Sembla vostè una persona interessant, comença l’Amos que enseguida lliura la seva fotografia, la millor, la que encara surt amb el seu rang com a preferida. A diferència d’altres que acaben mostrant les carns una mica massa, vaja, que directament es despullen.
-Contesta ell, diguem-li Josep-Manel: li diu el que toca, que és casat (no diu si feliçment o no, ja que això és inapropiat) i té dos fills, a més clareja de cabells, i que li dóna les gràcies per la seva atenció.
-La Jenifer insisteix que la seva vida és atzarosa i vol un amic o alguna cosa més. Es pot enamorar, i si no, sempre pot ser amiga.
La qüestió principal és que l’home no sap anglès, i s’expressa millor en la llengua materna, malgrat que en sap una estrangera, i n’estudià la secundària dues de clàssiques i un altra estrangera. Per descomptat, com que no es guanya la vida de políglota, es fa entendre com pot. Però això sí, es creu educat, i li segueix la corda. Certament la foto de la Jennifer li fa justícia, la cara és simpàtica, tot i que té uns bons braços per aixecar les armes. Sense deduir gaire a fons el que deu ser el seu cos, adivina unes espatlles amples i una cintura estreta. La incorporació de la dona al món de l’esport ha estat tortuosa. Abans les noies agafaven el bon tipus en el ballet. Vegis les ballarines de Degas.
L’home, el Josep-Manel prou vell com per saber que la vellesa és canviant, i que vers el crepuscle de la vida, apareixen bons substituts per mantenir una discussió elegant. Davant d’interès tot seguit se sent afalagat: ja mig enamorat, si més no tria una bateria de frases de saló per mantenir una conversa fluïda per internet. I que a més manté com 5 o 6 encaixades: diàlegs.
Cert: hi ha un programa de reconeixement facial molt senzill i només cal col·loca la magnífica foto de la Jennifer per saber que a usat un nom fals. Però això té una importància relativa, car la Jennifer Amos i el Josep-Manel mantenen un to respectuós però pujat de to, sobretot en el camp sentimental.
Tant bon punt, no penseu que el Josep-Manel les tenia totes, sempre hi ha una part fosca: l’esperança. La clara és la realitat. La realitat per a la Jennifer Amos era que desplaçada a l’Afganistan, amb un munt de problemes però sent de molt bona família, com altres que perden el marit de cop en un accident d’auto i esdevenen vídues per un dia; la Jennifer Amos empra el pare. El senyor Amos acaba de morir i ha deixat una herència de més d’un milió de dòlars, i a la Jennifer li cal un testaferro com el Josep-Manel perquè a canvi d’amor i una comissió, li demana el correu electrònic per fer la transacció.
Tot plegat, un xic no agossarat però si prou incompetent, atès que el web que té el pobre home, el Josep-Manel, ja hi figura. I aquí bé el desenllaç. Ell li diu a ella: que no. Ella li envia un missatge de veu, i això l’acaba d’ensorrar. Ell és tímid no escrivint –fàcil; sinó parlant. És mig home de lletres, però s’embarbussa quan ha de parlar amb algú sense veure-li la cara. Sí, ell sap o hauria de saber que hi ha missatges amb imatge... Però no en té traça com en moltes altres coses: cuinar, posar la rentador i planxar, canta o muntar a cavall. La qüestió és que rebutja uns cent mil dòlars alegrement i no contesta a la Jennifer.
Tot era possible, i després en la vesprada del somni nocturn, imagina el que li hauria d’haver dit: “mira nena, et passo el mail i el número del meu advocat”. Ara ja és massa tard. La Jennifer, en realitat una sergent de les forces armades americanes, tot i que no és el que sembla que és, continuarà sent bonica, i enamorant persones crepusculars...que no es moguin mitjanament bé per internet.
I des de aquest conte el Josep-Manel li demana sisplau que torni a contactar, ja que l’editor li ha dit que és massa curt. Bé, potser no tant perquè, tot seguit va aparèixer una capitana molt maca de les forces armades britàniques, també va començar amb allò que el Josep-Manel era interessant. Com que era bella, bellíssima, el repetit programa de reconeixement facial la va cercar en un tres i no res: sembla mentida però la segona dona era un transvestit, el primer segons internet i tenia una parella: un noi més baixet. Caram! Si el Josep-Manel és més alt... però no sap anglès.
Ja trobaré la capitana, però el que és clar és que la percepció del transsexual li ha canviat la vida al Josep-Manel, Llàstima que el contacte fos tant curt. Una vegada un seu amic després de fer-li una apologia dels gèneres tot desvetllant l’acròstic: lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals, un xic pedant li va afegir una ac davant: h d’heterosexual. La diversitat de gènere és un valor infinitivament més gratificant que la immensitat de déus que circulen a tort i a dret. Aquest amic, es molestaria si surt el seu nom, ratllava el cinisme quan de pedant auto reconegut volia passar directament per heretge.
L’heretgia ben mirat és cosa noble i solemne. I el món segur que tard o d’hora serà de la Jennifer i del transsexual.
La qüestió és que en aquest tercer conte quant a l’exèrcit, ja ha circulat una soldat, una sergent i una capitana. Públicament, des de l’humitat de les xarxes, caldria que una comandant escrigués al Josep-Manel: el problema és que normalment, a més categoria més vellesa. Però paradòxicament també és poden tenir sentiments ardorosos cap a senyores deu anys més grans que els senyors.
Golden Diamond és la capitana, fou com un singlot, només va dir que era molt agradable, ràpidament se li va contestar, si. L’emoció era important. L’estètica juga primer té avantatge i acostuma a guanyar. Se li podia perdonar tot. Era bonica, un somriure clàssic, una mirada sincera, uns ulls un xic apagats, no penetrants si suggeridors. El que compta és la voluntat. No té mèrit ja tirar del programa d’identificació facial. Tot i que la primera cerca cal desar-la amb un mínim de criteri, puix, hi ha mestresses especialitzades en esborrar llur rastre. La Golden potser n’era una. Transexual feliç: segur que el canvi de gènere és una de les coses que més aventurera et fan la vida. L’eterna dualiat es trenca, i per molt que tinguis un munt de pares, cosins, amics i cunyats que n’estiguin informats. La memòria, estimada Golden és limitada, i on era un borrissol que apuntaba una barba tancada; ara hi ha: res i dels no-res es passa al no-ningú. Per tant si vols ser reconeguda, Golden, has de fer molt pública la teva nova condició.
Perdona’m la digressió, el meu fill té raó quan diu que la Mary Renault empra la seva magnífica literatura per fer avinent la seva condició rara. Si nàixer amb un sexe és complicat, la cerca d’un altre es reserva per als millors. Ben segur que tu Golden, o com et diguis pel meu fill que sap anglès, o més anglès que jo que compto amb unes setanta cinc i mig paraules de la llengua dels fabians. Ara ja no ets un diamant com la Lucy del cor d’Àfrica; ara ja la Golden és la possibilitat d’una aventura. Per això aquestes línies d’enyorança.
Ets de l’edat tanmateix de la meva neboda, afillada i mare, excel·lent professional en el camp del disseny. Fins i tot me la recordes, ara: prefereixo que siguis la meva igual.
Al costat teu esdevindré un infant a la ratlla de l’edat del seny, els tendres set anys, i voldré que m’acaronis i m’ensenyis com canviar el pardal per alguna cosa menys consistent. Bajanades: més val ser de la teva edat i mirar-te enamorat i assumir el teu cos magnífic, sensorial i amb força criteri.
Golden; ets la millor, ràpida de reflexos, com una espia, va seduir-me amb poques paraules: se’l veu interessant. Interès paraula bancària, com el rèdit, la societat per accions. Interessant era la partida de cartes entre els déus políglotes de l’antic, el nou testament i les aportacions mahometanes. La bondat, en aquest món patidor, ara sífilis, després la sida, i ara la callada amb màscara... la bondat no regna en aquest món. Sort en tens d’arribar a capitana de l’antic exèrcit colonial britànic. Ets, indubtablement una noia amb autoritat, si abans et deia que eres valenta, la tercera cosa és que tens criteri. Per això pots fer i desfer l’entorn poc galdós de la milícia anglicana. Suposo que en serà. Un col·lega de vermut prefereix la milícia puritana, tocat! Que es diu. Per acabar, l’uròleg del meu marit és calvinista. Sí, has sentit bé, Golden... sóc una dona enamorada d’una altra dona, i suposo que seràs tan flexible com per considerar-me la teva amiga, i d’amiga podem passar a ser amants. Quan eres un nen amb un penis proporcionat a la teva minsa alçada, somniaves amb una nena, fins que vas voler ser una nena.
A mi o a qui sigui, li va passar el mateix, era un nen que enamorava les nenes, fins que va voler ser no una nena sinó moltes nenes. I ara tu Golden que no m’has escrit més ets un somni una vampiressa més ben moblada que el seu servidor, el vampirot. Sí, no trobaràs al diccionari la paraula vampirot; però si la de bruixot o abegot, els cònjuges de la reina bruixa i de la reina abella.
Fixa’t que no vull més que posar al teu golden el vellut púrpura: i al teu somriure l’estel que creua la creu de san Andreu i la de sant Jordi, bandera que supera la seva condició tèxtil per esdevenir la cervesa del futur. Ets, Golden, la meva Lady Di, i no la Parker. Reblo: l’estètica és la mare de la moral.
L’Emma Cohen no era jueva, tot i que s’ho mereixia, va trencar el cor d’una munió d’adolescents de la rive gauche (la riva esquerra) del carrer de La Granada del Penedès, perpendicular al de Tuset, i proper al Bocaccio del carrer de Muntaner: l’eix de la pijeria i el Lacoste de primera generació: el de quarta o cinquena era pels pobres policies de la caserna de La Verneda. La Cohen, era actriu, no era massa expressiva, com la Catherine Deneuve del Romanski de Repulsió. La Cohen va representar el Marat-Sade de Brook al Romea de Barcelona i fou un èxit. Va passejar la seva bellesa arreu i es va aparellar a un gran actor més gran que va morir abans que ell.
Voldria haver estat 20 anys més gran que ella per ben morir per ser sebollit en el camp de l’honor del setè art. Com que la cara és el preludi d’un cos esplendorós tothom esperava la línea clàssica de les formes barroques. No, tenia un cos normalet. I la cara que aquí és l’únic que surt en aquest conte, es manté pura, senzilla, estupenda. Com llavors i per sempre els adolescents parlen i parlen, i estudien quan poden, però gaudeixen del seu cos immaculat; tots estaven enamorats de la Cohen: guanyava, era campiona. Per a demostrar-ho en va parlar el Marius Carol, periodista i psicòleg que ratllà el cim com a director de La Vanguardia: paradigma de diari conservador de 1881, tot i que el Diari de Barcelona d’en Brusi va ser la primera capçalera continental. La primera d’Europa fou el Times, inventor dels mots encreuats.
En Mario que deia penjaments de Josep Tarradellas perquè va tancar l’escola de periodisme, era un home culte, passava la feina per sobre de la família, com a mínim amb la crepuscular relació que tenia amb la Núria, una bona amiga enamoradissa i que volà alt: va conèixer a Felix Guatteri, el coeditor del Antiedip. Al Mario li agradava la Cohen, desava fotos seves a la calaxera dels contes, i farcia de dites els seus articles. Entretatant la Cohen va marxar a Madrid com el carallot del Boadella.
Ara, el Mario amb la Núria disposava de la casa d’estiu a Sant Cugat del Vallès, central benestant i apèndix de la burgesia dels capitans d’indústria de casa catalana. En aquella torre amb piscina es perdien virginitats com tocava, i el Seat 600, tot seguit s’enfilava per l’Arrabassada, i deixava els nois al quitranat Poble Nou del moment, barri obrer; o al principi de la Meridiana, una avinguda maleïda que mai no tindrà cap cosa bonica, malgrat la casa del Bohigas.
La Cohen no dona per gaire més, va treballar de comparsa en el Madrid del sector serveis, del funcionariat i de l’alta política dels lleons del Congrés on un Alfonso Guerra declarava vençuda la divisió de poders de Montesquieu. Era temps de socialdemòcrates que enterraren ràpidament el marxisme i van gestionar prou bé el mercat lliure, que encara pensen que la bandera espanyola és la de Carles III i que té més sabor que la tricolor de la darrera república. Uns socialistes que amb Pablo Iglesias típograf i amb correspondència epistolar amb F. Engels, el marmessor de Marx... i fins a cert punt traïdor al transigir precisament en el valor dels parlaments burgesos, i enterrar la revolució.
Eren anys en que els hippies van inventar la contracultura, i deixaren de visitar la tomba de Marx a Londres. I que guanyaven els símbols per sobre de la realitat gloriosa dels oprimits. Com que la Cohen no dona per gaire, cal parlar de la Tatcher, de l’Angela Merkel, de l’Indira Gandhi, la Butho. La Kolontai, la Luxemburg i la Gontxarova com la Krúspkaia, aquesta darrera la parella de Lenin que no va poder impedir la deriva de l’abstracció en l’art, i deixà l’URSS a mercè d’imatges calcades a les de dictadures. Per descomptat que l’esquerra no les genera mai, si ho fa, deixa de ser esquerra; cosa que per exemple sempre ha fet l’anarquisme i el comunisme de Trotsky: un jueu com la Cohen, com el Leonard, com Freud, Einstein... com Marx, i com molts d’aquells que en parlen tot i ser el que cal ser en tot moment: un vàmpir del capitalisme, un esplèndid heretge. Heretge.
L’Emma fou la Clio dels historiadors, també la febre saturnina dels aprenents d’historiadors, la devoradora del temps. La Emma Cohen és malgrat estar morta i sebollida, la carnalitat real d’un somni existencial farcit d’humor cínic. No: millor, de somni pedant.
Cal sentir la veu rogallada del canadenc genial: el veritable Cohen, per visualitzar una Cohen de la qual mai es donarà la gràcia de ser vint anys més gran per dur-la pels camins dolorosos de l’amor estúpidament platònic. La impotència quan veus tanta bellesa et podrà dur a la més alta misogínia, la de per exemple Shopenhauer.
Ira de dona és cosa terrible, i que tothom se'n guard! J. Bédier. Tristany i Isolda.
Pensant amb l’Emma Cohen, un s’ho volia organitzar com un col·legial que no sap com dir-li a la senyu que estima. Fa un diari, s’aplica a la seva classe, fa el bon minyó amb els amics i la germana que fa dos cursos més gran. Ell en tenia 10 i no anava bé ni en matemàtiques ni en llengua. L’escola de capellans on anava li donava molta importància a l’educació humanística, però com els capellans, no tenen aparell reproductor per ordre divina. Vaja, si son catòlic, el cas del noi: no es poden casar, han de ser pobres, i no poden tenir bagasses, només en cas de desesperació han de recórrer a la mà, fer punyetes o adorar a l’heretge d’Onan: se la cascava però no volia tenir fills, i té la pots bellugar per fer escapolir la massa seminal, si no tens una criatura amb òvuls, i generes una altra criatura. Tot ve d’Adam que era el primer dels mortals, i que fins a llavors domina en nom dels homes, no de les dones, que surten d’una simple costella; i avui un trencament de costella humà és poca cosa, i no li cal cirurgia. Però déu és més llest que ningú i ara que som gairebé vuit mil milions d’homes. S’ha inventat el feminisme perquè pareixin els robots. El problema és que són cars. Tanmateix perquè els controlen els homes –i no les dones; a efectes pràctics el robot és la costella d’Adam. Mentre tant la dona es queda a casa es dedica a fer melmelada de poma i suc de serp, que és el que Eva la mare de tots feia pujada a un arbre i com que la serp no tenia gust, se la va ficar a l’entrecuix. La veritat és que la molt mal parida –la culpa era d’Adam, va deixar de tenir fills i va descobrir la zona clitorídia i ara (2020), encara cerca el punt G. Però deu únic, és Al·là; Deu Pare, Fill i Esperit Sant (els cristians tenen tres en un perquè són cobdiciosos, per això el cristianisme és la religió dels rics; un altra déu és Yhavé, el dels jueus. Aquest és el millor, atès que els seus seguidors sempre diuen que mai no bé. Mentre tant els jueus fan i fan més calés, practiquen la llei d’Onan i substitueixen les ganes de tenir fills per diamants i d’altres menudències. Generalment són els més rics de tots. ¿Per què? Volen fer la pena, tanmateix no tenen pàtria com els gitanos pobres. Els mahometans que són els seguidors d’Al·là. Que per cert no es pot fotografiar ni fer-ne caricatures. Per això el món va farcit de mahometants cecs: per parlar amb Al·là usen el mètode braili, llavors demanen perdó al profeta, i fan anar la mà. Tot i així tenen molts crius. Perquè allò que hi dit dels mahometans cecs és mentida. Són la religió dels ajupits, que miren cap a la Meca, la Seca i al meteorit que no se sap ben bé d’on sortí. Vull dir que el millor déu és el dels musulmans, malgrat que escriguin a l’inrevés, i et facin resar tres cops al dia. En realitat els musulmans són tots xarnegos, mengen xai, i no veuen alcohol; per passa la gana i la set, s’estan un mes a l’any sense menjar. La qual cosa és profitosa, ja que demostren que amb un més en tens prou per tot l’any.
Per això l’Emma Cohen va deixar el catolicisme, i mantingué el cognom jueu, i com a bona pubilla va cercar una parella deu o més gran que ella. Per sort, normal! Va morir abans que ella. Va romandre a la capital d’Espanya, i com que no tingué fills, i la serp i la poma; eren molt llunyanes, va perdre el gust d’Onan i impotent, cercant el punt G, es va engreixar i morir, pobre.
Quan la vaig conèixer era com la verge Maria, jo la volia igual i la somniava despert. Però un amic em va dir que no pots estar tota la vida pensant en una actriu; llavors em vaig casar amb una de més jove que jo, però de tant emprar la llei d’Onan, ella, es va morir abans. I per sort vaig triar una de més guapa: la Natàlia Gontxarova.
Aquesta deia que era pintora, però en realitat era original. Es preguntava perquè en els mapes d’Europa, ella era europea pel cantó que li tocava de la muntanya Elbrús fins a Occident, els russos asiàtics, no compten, cal ser de la capital de Russia, Moscou; com l’Emma Cohen era d’adopció de Madrid, la d’Espanya.
La Natàlia era una bona peça. Però l’Emma Cohen la guanya amb bellesa tot mèrit. Ja se sap les dones poden tenir un bon ofici, però el millor és el de la cuina, les criatures i la cultura.
Page updated
Google Sites
Report abuse