AUSTER, PAUL; IRVING, JHON; FORD, RICHARD

Tres novel·listes, tot i que han escrit sobre altres temes i en la cultura americana, practiquen amb eficàcia l'herència de Gutenberg. D'Auster he llegit:

BOGERIES DE BROOKLYN /HABITACIÓN CERRADA, LA. / INVISIBLE / EL CONTE DE NADAL DE L’AUGGIE WREN / LEVIATÁN / NIT DE

L’ORACLE, LA. / PALACIO DE LA LUNA, EL. / TIMBUKTÚ / TRILOGIA DE NOVA YORK / VIDA INTERIOR D’EN MARTIN FROST, LA.

10 llibres doncs i alguna relectura, el primer que vaig llegir no em va agradar especialment, més endavant la percepció canviaria: per moltes raons, aquí vull lligar les

lectures paral·leles d'Irving, he llegit o ho faig ara, subratllat:

DONA DIFÍCIL, UNA. / FINS QUE ET TROBI. / HIJO DEL CIRCO, UN. / HOTEL NEW HAMPSHIRE, EL. , d'aquest llibre en tinc dos exemplars fruit de la

fal·lera pels llibres de segona mà. / MÓN SEGONS GARP, EL. / ORACIÓN POR OWEN / PERSONAS COMO YO. /

PRÍNCEPS DE MAINE REIS DE NOVA ANGLATERRA/ QUARTA MÀ, LA. / ÚLTIMA NIT A TWISTED RIVER. 8 llibres.

De Richard Ford:

CANADÀ / DÍA DE LA INDEPENDÈNCIA, EL. / HABITACIÓ AMB BONA VISTA, UNA. El darrer encara està per llegir, no és novel·la.

Guanya Auster, tot i que la cosa de veritat va començar amb la dona difícil d'Irving, i així es va anar descabdellant la trilogia Auster-Irving-Ford

Treu cap al fet que com europeu, encara crec allò de la dualitat dreta / esquerra, tinc dues referències, el bo d'en Tolstoi i el dolent de Dostoievsky. Sempre em decanto

pel dolent, ambdós són grans i pilars del meu canon. Així J. Littell era malèfic i Grossmann el que tocava la fibra. En el camp de l'art, l'abstracció em ve abans que el

figurativisme i no a la inversa. I en el que fa la societat, sí dono absoluta prioritat al gran home del Renaixement dels anys 1970, el metge i president de Xile:

Salvador Allende Gossens.

Tots tres, escriuen força bé, poden ser críptics o entenedors, mai deixen indiferent: a Catalunya de banals en tenim i de molts grossos, Josep Pla; i Salvador Dalí, dos

col·laboracionistes del feixisme. Tanmateix tenim intel·lectuals com Andreu Nin i Montserrat Roig. Com que som pioners en el camp de la indústria

gràfica, tampoc hem tingut massa temps per escriure bé; com va dir Quim Monzó: l'únic premi Nobel que tenim és Frederic Mistral, i era occità. Per tant, des de

l'Edat Mitjana poca cosa més.

Auster, Irving i Ford són pragmàtics, un escriptor de talent del que sap més és d'escriure i ho fa estudiant el que fan d'altres. Per tant, com que en una pel·lícula de

lladres i serenos, només surten aquests, a la literatura s'ha de parlar d'escriptors. Excepcional és el gènere literari per excel·lència -la novel·la, que no té personatges

que en un moment o altre es relacionen amb aquest ofici.

Confesso que darrerament ha estat Richard Ford l'idolatrar*. El dia de la Independència el vaig comprar pel prestigi de l'editor J. Herralde i la seva empresa,

Anagrama, a banda en el seu moment de Saramago i ara R. Bolaño, ací ja tenim un món sensacional de bons editors. Ras i curt, si no és perquè un es guia per la

repetició i va haver un moment en que vaig veure que era plausible arraconar la pensada de la validesa de l'opera prima. Joves, madurs i grans escriptors, la

proximitat a la mort els fa més populars. Amb això no vull dir que el millor escrivent sia el mort, però ajuda. Clàssic en va dir Summerson és el perfecte equilibri

de la forma, i el mèrit de Ford en aquest moment és el seu classicisme. Aquest estiu vaig enllestir Canadà: com tot té moments inquietants on sembla que ets

perds i que has de tenir una mica de paciència.

És necessari remarcar que el lector com a client no cal que sigui hipercrític, paga i demana justícia: està tan alfabetitzat com l'escriptor, i tanmateix el món

cultural no és massa diferent del prosaic món de la medicina, l'esport o la venda d'autos i torres de cap de setmana. Em consta que la guerra i la mort són temes,

però pertanyen més al gènere negre, o romàntic. En Ford, la individualitat és heroica dins de la seva normalitat. De subratllats en n'hi ha de molts: però quan el

protagonista de Canadà diu que li agradà treballar: t'ho pots ben creure. Li agrada treballar, perquè l'entorn no treballa bé. Dels tres autors es pot retreure que no

siguin protagonistes les dones, sí però és que els homes tot i sortir-ne de mare, tenim el gènere molt assumit i a més molt fàcilment. La societat ens dona

avantatge i qui no l'aprofita més que materialista, raonable; esdevé un cursi, un dandy o un hippies. Tres categories de la contracultura, tres senyals

inequívocament d'en Tolstoi, i aquí torno al principi: crec amb Dostoievsky.

D'Irving, Auster o Ford, crec que és el primer el més dur, el més punyent, el més documentat; i reconec que pot cansar, però els protagonistes d'Irving sí saben

ser diversos, i el que és important: divertits, i pots riure. Suposo que és més difícil fer riure que plorar. Ara bé, per un estrany sadomasoquisme la gent esdevé

dramàtica i tràgica. Tot i que l'esperança de vida del bon burgès és cada vegada més alta, la seva passió per l'humor és com un monopoli. Vivim en un món

explicable a partir dels conflictes que han estat democràticament extensos, però sempre explicats des del poder. I posats ha reivindicar la tragèdia mal explicada i

molt venuda com a adormidera, ja tenim els Follet, els Coello i per aquí teníem un cràpula tòxic: Alfons Quintà.

Els tres escriptors són planetaris, és dir indefugible serà el moment en que els bandejaré i substituiré per més o menys ficció, sóc historiador. Però aquestes

ratlles, pura física, volen deixar memòria, i sobretot animar als meus propers, els catalans ha no defallir i no ser crepusculars, per això tenim l'ombra allargada de

Joseph Roth sobre Bezsonoff, un bon exemple d'escriptor nostrat, ailas de la Catalunya del Nord.

Ja he fer la tria, R. Ford.

R. Ford (internet)

* Heretge o esperit de la contradicció, el més genuí dels sentiments per fer més portable l'entesa del present i la certitud d'un passat que mai no podem encabir en les tres edats: l'arcaica, la clàssica i la barroca. És preferible nàixer clàssic, així et situes en l'extrem que divisa els altres dos. Ni infants ni gent gran: tot el contrari.